Per què és tan difícil erradicar la violència masclista?
En les èpoques de més convivència familiar, en especial durant les vacances d'estiu, però també per Nadal, és quan es produeixen més crims de violència masclista. És una plaga que no remet, un problema sociocultural estructural amb les dones com a víctimes. Segons les últimes i tràgiques dades, les dones joves, de menys de 30 anys, són ara també carn de canó d'aquest tipus d'agressors impropis de la seva condició humana. Què pot empènyer algú a agredir fins a la mort una persona amb la qual conviu i suposadament estima o ha estimat? La pulsió violenta, amb la cobertura ideològica del masclisme secular, conforma un còctel explosiu que està molt lluny de resoldre's. Aquest juliol ha estat negre a Catalunya i Espanya. El nombre de víctimes s'ha tornat a disparar. ¿Els qui en l'últim cicle electoral, amb Vox al capdavant, han jugat frívolament a rebaixar l'alarma, a confondre els termes i a blanquejar actituds, ara no diuen res? Callen davant l'evidència, davant la mort.
Totes les víctimes, tinguin l'edat que tinguin, mereixen absoluta repulsa cap als agressors. Tanmateix, resulta especialment preocupant que la violència cada cop baixi més d'edat. Vol dir que entre les generacions que pugen persisteix una mentalitat igualment masclista, una relació tòxica dels nois cap a les noies. Això també s'ha detectat en les relacions sexuals entre adolescents, tenyides igualment de dominació, subjugació i violència, per exemple amb casos de violacions en grup. El porno com a principal mitjà d'iniciació al sexe en edats tendres no hi ajuda gens. No sembla que s'estigui avançant de manera clara cap a una interacció sana, d'igual a igual, entre sexes. Els experts parlen d'un estancament i fins i tot d'una reculada. D'una banda, existeixen de manera clara un alliberament, un empoderament i una desinhibició sexual feminista, però, de l'altra, tornen, potser com a reacció i involució, actituds masculines que generacionalment ja no correspondrien als joves, però hi són. I poden causar molt patiment. En casos extrems, la mort.
La qüestió és que, en ple segle XXI, malgrat dècades de polítiques de combat contra aquesta xacra, la violència masclista està molt lluny de ser erradicada. Abans quedava oculta i estava tolerada. Avui surt a la llum i la condemnem. Però segueix aquí. I moltes dones es continuen sentint indefenses davant les agressions que reben en l'entorn familiar, de manera que ni tan sols es veuen amb la capacitat per denunciar-les. Per vergonya, per por, per dependència econòmica o psicològica de la parella violenta. Ni les campanyes públiques ni la feina educativa, mèdica o associativa no estan aconseguint penetrar prou per revertir la tendència. A més, pel que sembla, hi ha una manca de consciència general que, davant de qualsevol indici proper, cal actuar a temps i alertar els serveis socials o, en casos prou evidents, la policia. No fer-ho és donar peu al fet que es consumi la tragèdia. La implicació ciutadana i veïnal no és la panacea, però és necessària. Cal seguir lluitant en tots els fronts contra la violència masclista.
