Anna Truyol: "L'èxit laboral és aconseguir somriure cada dilluns al metro"

GironaQuan estudiava a l’institut, Anna Truyol (Barcelona, 1973) era una alumna de ciències brillant i, per inèrcia, sense pensar-s'ho massa, va acabar estudiant la carrera d'enginyeria. No l'entusiasmava, però treia bones notes i, en acabar, se li va presentar una oportunitat laboral i es va posar a treballar de seguida. Fins als 29 anys, quan, malgrat tenir feina fixa i un bon sou, se li va desmuntar tot, es va atrevir a replantejar la vida, deixar el que estava fent i canviar radicalment de perspectiva. Des de llavors, ha testat diferents recorreguts, progressant per prova i error, fent coses creatives, activitats de coach o assessorant empreses punteres a partir de la seva experiència. Ara, juntament amb el realitzador Álvaro Sanz, presenta el documental Dilluns, sobre la decisió vital d'escollir estudis i professió. Se n'han fet diverses projeccions a Barcelona, en escoles d'arreu i al Cinema Truffaut de Girona.

Per què són importants els dilluns?

— Hi ha una estadística demolidora que certifica que el 80% dels adults no són feliços a la feina i odien els dilluns. L'objectiu del documental és fer veure a totes les generacions que no té una feina d'èxit qui guanya molts diners i és famós, sinó qui sap escoltar-se i fa el que li agrada. L'èxit laboral és aconseguir somriure cada dilluns al metro, com diu una adolescent de 17 anys al documental.

¿És normal no encertar-la a la primera a l’hora de triar un camí professional?

— Totalment, però no cal dir “M’he equivocat”, perquè, almenys, ja has descobert una cosa que no volies fer. Vivim amb por i això és una llàstima perquè ens impedeix treure el millor de nosaltres mateixos. 

Por a què?

— La conclusió és que no és una por concreta, és genèrica; por a no sortir-se’n, fracassar o morir de gana. Si tens por a la foscor obres el llum, però aquí no és tan fàcil. 

¿També ens fa por atrevir-nos a canviar si una cosa no ens agrada prou?

— Exacte. Venim d'una cultura que ens ensenya a especialitzar-nos molt i pensem que tocar diferents tecles ens penalitza, però és just el contrari. Està demostrat que les persones que debuten, es qüestionen les coses, canvien i els costa trobar el camí tenen una intel·ligència més flexible i creativa que la resta. 

¿Els adults tenen més por que els adolescents i la transmeten inconscientment?

— Com a pares que acompanyem els adolescents els donem missatges que siguin feliços i respectem les seves decisions, però, alhora, volem coses concretes i ens posem nerviosos si dubten. Els pares transmetem aquest estrès perquè ens costa molt conviure amb un temps d'incertesa.

¿Hem de treure ferro a l'assumpte de triar estudis?

— Sí, però el missatge tampoc és que no passa res i quedar-se a casa, perquè és un tema important. La qüestió és saber-ho afrontar i tenir recursos per fer-ho.

Com quins? Perquè amb 17 anys no és fàcil prendre una decisió crucial, sense experiència vital i sota pressió.

— És veritat que a l'institut no et coneixes prou, però el tema és ser-ne conscient i saber, en aquesta situació, amb la informació que tens, quina és la millor decisió que puc prendre. La manera d’aprendre a decidir és decidint i la vida és una suma de decisions i reajustaments. No hi ha una teoria de la decisió. 

Encara que no hi hagi un manual d'instruccions, quin consell donaries a un adolescent?

— Jo li diria que visqui el moment de la decisió com un aprenentatge, que en tregui suc i en tregui moltes lliçons vitals.

I a les famílies?

— Que també en treguin suc, que aprofitin el moment dels fills per qüestionar-se si els agrada la feina on fa 20 anys que treballen. Ha de ser un procés doble. Per això el documental vol generar preguntes tant als adolescents com als adults. 

Així doncs, ¿debatre sobre el futur dels fills permet replantejar els projectes de tota la família?

— Els adolescents tenen característiques més passionals, creatives i atrevides que els adults, que a vegades vivim massa preocupats, estressats i apagats. És molt important tenir converses sinceres entre pares i fills, professors i alumnes, per, amb l'excusa dels estudis i la feina, fer-nos preguntes a fons sobre què volem a la vida.