Hiroshi Yamauchi, el pare de Super Mario que va canviar Nintendo i l'oci mundial

¿Qui es podia pensar, al començament de la dècada dels 80, que un llauner amb sang italiana i mostatxo prominent seria, durant les dècades següents, la icona mundial dels videojocs? Sí, igual que el Barça és més que un club, Super Mario ha esdevingut molt més que un ninotet animat de les videoconsoles. I d'això n'és responsable el seu creador, Shigeru Miyamoto, però també el cap visible de la casa Nintendo, que va apostar per un personatge que va començar actuant gairebé com a simple secundari en una aventura de Donkey Kong i va acabar esdevenint una de les grans estrelles del sector.

El 19 de setembre es compliran deu anys de la mort de qui va liderar Nintendo durant més de mig segle (1949-2002) i, per tant, és un bon moment per recordar-lo. L’any clau en la vida de Yamauchi va ser el 1948, quan el seu avi i president de Nintendo va patir un ictus que el va obligar a deixar la feina poc després. El successor triat va ser precisament el nostre protagonista, que només tenia 21 anys i uns plans ben diferents, com ara treure's la carrera de dret a la Universitat de Waseda.

Davant la possibilitat d’encapçalar l’empresa familiar, va deixar els estudis i es va posar a treballar. Amb ell, la quarta generació dels Yamauchi passaria a primera línia. Pot semblar estranya aquesta transició d'avi a net, però és que el seu pare (marit de la filla del patriarca) va abandonar la feina i la família poc abans d'heretar. I no va ser fàcil per a l'Hiroshi assumir aquesta gran responsabilitat, perquè no va ser ben rebut pels més veterans de la companyia, que van desconfiar d’entrada d’algú tan jove. La solució va ser despatxar-los tots.

Com es poden imaginar, la Nintendo de la post Guerra Mundial tenia un perfil molt diferent del d'avui, perquè el seu producte estrella eren els naips japonesos (coneguts com a hanafuda), que produïen des dels inicis de la casa, el 1889. De bon començament, Yamauchi va mantenir la línia tradicional del negoci, però coincidint amb el creixement econòmic i l’americanització dels anys 50 va tenir la idea brillant de comprar llicències de personatges de Disney per a les seves cartes, cosa que li va permetre descobrir els atractius del mercat infantil. Durant més d’una dècada aquest producte va proporcionar grans beneficis a Nintendo, però a mitjans dels anys 60 va començar a declinar i va caldre reinventar-se.

Els hotels per hores, l’arròs instantani o una xarxa de taxis no van ser la solució. Fins que Yamauchi va decidir enfocar-se a les joguines. El primer èxit va ser una mà extensible anomenada Ultra Hand i després una pistola de llum. Però l’electrònica estava arribant al món dels jocs i a l’empresari japonès se li van obrir els ulls amb l’èxit de dues joves companyies nord-americanes anomenades Atari i Magnavox, que es dedicaven a fer jocs per visualitzar en una pantalla de televisió. Eren els primers passos dels videojocs. La seva resposta va ser arribar a un acord amb Magnavox per distribuir els seus jocs (bàsicament l’Odyssey, considerat el primer videojoc de la història) i poc després fitxar enginyers de Sharp per desenvolupar el seu propi producte.

El primer dispositiu que va sortir de Nintendo va ser el Game & Watch (1980), per després fer el salt amb el cèlebre Famicom (Family Computer), el 1983. El primer joc amb un gran èxit de Nintendo va ser l’esmentat Donkey Kong, del 1981, on apareixia un primigeni Mario. Ja consolidats en el món de les consoles, van llançar al mercat successivament la Game Boy, la Super Nintendo i la GameCube.

Els èxits de Nintendo a Yamauchi li van donar fama i diners, fins al punt que va arribar a ser l’home més ric del Japó (2008), amb una fortuna en aquell moment de 7.800 milions de dòlars. La companyia que va deixar continua sent una multinacional líder, amb una facturació que supera els 10.000 milions de dòlars. Avui els màxims accionistes de la firma són els grans bancs japonesos, atès que les accions de Nintendo són una de les inversions preferides dels estalviadors.