Molt de vi, un cavall i un revòlver: tot el que amagava el subsol del monestir de Pedralbes

BarcelonaEl monestir de Pedralbes, fundat per la reina Elisenda de Montcada el 1326 i on fins al febrer encara vivia una comunitat de clarisses, va tenir múltiples vides. Les excavacions arqueològiques, que es van començar a fer el setembre del 2022 a la Baixada del Monestir i els resultats de les quals s’han presentat aquest dimarts, expliquen part de la vida econòmica del monestir però també la impossibilitat de restar aïllat dels conflictes del país.

Se sabia que al monestir no només es produïa pa sinó que també s'elaborava vi. Les excavacions han revelat que la producció de vi era força important, perquè als soterranis, sota la sala capitular, hi havia grans cups de vi. Inicialment, es creia que s'utilitzaven per guardar gra, però ara s'ha pogut constatar que formaven part de la infraestructura vinícola. A més, els estudis bioarqueològics han permès seguir el rastre de les llavors i, amb diferència, predominen les de raïm.

A les cases de majordomia, a la Baixada del Monestir, s’hi allotjava el personal de servei de la comunitat. Allà, entre altre material relacionat amb la producció de vi, hi havia una gran tenalla on es guardava el vi enterrat sota terra. La tenalla tenia capacitat per emmagatzemar fins a 11.000 litres de vi. Feia 3,30 metres d’alçada i 2,30 metres d’amplada. "Sabem que durant tot el segle XVIII i part del XIX s'hi va produir vi. No és estrany perquè el monestir és als peus de la muntanya de Sant Pere Màrtir, a Collserola, i en aquella època hi havia moltes vinyes", explica Anna Bordas, directora de l’excavació arqueològica. Durant les excavacions, s’hi han trobat premses, sitges, cubelles... Bordas creu que no tot el vi, que elaborava el personal laic que vivia a l'altra banda dels murs, era per al consum de les monges. En aquella època es bevia molt més vi perquè era més segur que l’aigua, que sovint era insalubre, però part de la producció es comercialitzava.

El cèlebre mató

A les excavacions s’hi han trobat moltes matoneres. Al segle XIX el mató de Pedralbes era cèlebre perquè entre els seus ingredients (llet d’ametlla batuda, rovell d’ou, sucre i midó) no hi havia llet animal. D'aquesta manera, les persones que tenien problemes amb la llet van trobar un recurs per poder celebrar Sant Josep. De fet, una minyona del monestir, Serafina Marsa, que va morir a Barcelona el 18 de març del 1876, va rebre de les monges com a regal de noces la fórmula secreta per fer els matons i va començar a vendre’ls en un establiment del carrer de la Portaferrissa. Encara ara el seu mató es pot degustar en alguns establiments de Barcelona.

Les excavacions han permès conèixer la cronologia d’aquestes edificacions destinades al servei. Haurien estat construïdes a finals del segle XVI, i durant el segle XVII haurien patit els estralls de la Guerra dels Segadors (1640-1652) perquè s’han trobat restes de bales de canó en una de les cambres amb material ceràmic d’aquesta època. Arran d’aquest atac, s’hauria reformat el mur mitger entre l’habitatge número 5 i el 3. No és l’única memòria arqueològica que ha deixat la violència de la guerra. Sota la sala capitular hi havia les restes d’un equí i, molt a prop, un revòlver. És una incògnita què hi feien, però van anar a parar als soterranis en algun moment del segle XIX, quan ja no es feia vi. Va ser un segle molt convuls, sobretot per les guerres carlines que van trasbalsar el país. No era inusual que els habitatges, que eren fora de la zona de clausura, fossin utilitzats pels soldats durant èpoques de conflicte.

Les restes de fauna han permès documentar les diferències entre la qualitat de la dieta de les monges i dels que vivien fora i treballaven per a elles. "A les cases de la majordomia es poden trobar les mateixes espècies de carn, sobretot xai, que al monestir, però de molta menys qualitat. Les monges feien servir sobretot el coll i la columna vertebral, perquè menjaven molt brou, i també la carn que s’utilitzava per al morterol, una recepta medieval que seria molt similar a la carn dels canelons", explica l'historiador Jordi Nadal. En canvi, a les cases del servei hi ha sobretot els menuts: crani, potes, llengua... No eren les úniques diferències al plat. Els laics menjaven caragols, les monges ni els tastaven. Els peixos també són similars, sobretot lluç i bacallà, però les peces més grosses se les quedaven les monges.