Versos que resisteixen: Pau Alabajos i Paz Aguado emocionen amb dues nits de música i memòria

PalmaLa veu clara i càlida de Paz Aguado va obrir la vetllada de dissabte als jardins de la Torre dels Enagistes de Manacor. La formenterera Paz Aguado va oferir un concert sincer i delicat, teixit amb paraules que parlen del quotidià i que abracen sense artifici. La seva manera de cantar —des de l'estima i la bellesa— connecta directament amb el públic. Acompanyada de Cani Huertas (percussions) i Patricio Felip (baix i cors), la banda es va moure amb naturalitat, seguint-la en un repertori sense setlist prefixat, com qui manté una conversa viva i compartida.

Després d’aquesta entrada subtil i magnètica, Pau Alabajos va agafar el relleu per oferir dues nits consecutives amb el seu projecte Versos a la vietnamita —una proposta que no colpeja pel renou, sinó per la profunditat, la sensibilitat i la capacitat d’emocionar. En un format càlid i compromès, Alabajos demostrà la seva habilitat per contextualitzar cada peça en el moment actual, resignificant cançons del seu repertori. Una peça escrita per a l'accident del metro de València del 2006 s’escampà ara com un lament possible per a la catàstrofe recent de la DANA al País Valencià. La música esdevenia així pont entre records, dols i realitats compartides.

L’epicentre de l’espectacle, però, va ser la poesia de Vicent Andrés Estellés, present en moltes de les peces i reivindicat per Alabajos com l’antídot més efectiu contra el feixisme. El mateix títol del projecte remet a una eina de resistència: la multicopista ORMIG, coneguda popularment com a “vietnamita”, un aparell de maneta molt utilitzat als anys 60 per imprimir materials fora del règim. Avui, una peça gairebé de museu; llavors, un símbol de llibertat.

Alabajos va esquitxar el repertori amb comentaris personals i peces pròpies que sumaven al relat, sempre acompanyat per una formació compacta i expressiva: Laura Navarro Garcia (violí), Adriana Valeria Sena Alcover (violoncel) i Enrique Jerónimo “Gus” (bateria i percussions). Amb gestos, rialles i complicitat escènica, van deixar clar que, més que una banda, són una petita comunitat sonora que gaudeix del que fa.

Un cap de setmana que va deixar empremta, des de la bellesa i la paraula dita amb intenció. Dues nits que no varen fer renou, però sí remor en el cor.