Turina, Falla, Debussy i Strauss
El concert es va iniciar amb Joaquín Turina, un dels espanyols que compartiren temps, principis de segle, i espai, un París on esclafia el nou món de les arts
PalmaHi va haver molts moments destacables i rellevants en el concert inaugural de la temporada de l’Orquestra Simfònica Illes Balears, però, per començar, m’agradaria destacar el que correspon a Prélude à l’après-midi d’un faune, deClaude Debussy. La primera peça que es va interpretar a la segona part i de la qual Pierre Boulez va dir que “La flauta del Faune de Debussy insuflà aire nou a l’art de la música". Josep Miralles, el flauta solista de la formació, va ser l’encarregat de lluir els seus millors atributs en la interpretació d’aquests sobrenaturals moments, els quals suggereixen les sensuals evocacions del faune protagonista. Per això va rebre els més intensos, sincers i calorosos aplaudiments de la vetlada. Dit això, i ja que hi som, Mielgo i la Simfònica varen fer gala d’aquest moment tan cabdal que viu el grup, i la peça del francès, que en el seu moment va marcar tota una revolució, va ser un bon termòmetre per comprovar-ho. Són molts els instruments que un moment o un altre es converteixen en protagonistes d’aquesta translació del poema de Mallarmé, com és ara les arpes, les trompes, el violoncel solista, l’oboè, per descomptat, i fins i tot els platets antics, per aconseguir un univers cromàtic que, per una altra banda, no s’assembla a cap altra de les composicions d’un dels grans avantguardistes de la història de la música.
Tornant al principi, el concert es va iniciar amb Joaquín Turina, un dels espanyols que compartiren temps, principis de segle, i espai, un París on esclafia el nou món de les arts, amb un dels cappares de l’impressionisme musical. La oración del torero és una obra petita, però no menor, amb tots els ingredients de la música espanyola i l’embolcall impressionista que tant l’havia trasbalsat. Originalment, es va concebre per a quatre llaüts, que no és senzill imaginar com podien sonar, per passar després a un quartet de corda i finalment a la versió que va iniciar la vetlada, per a orquestra de corda. D’un dels seus companys d’aventures musicals parisenques, Manuel de Falla, el qual va beure de les mateixes fonts, Davide Cabassi al piano interpretà les tres Noches de los jardines de España, la del Generalife, la Danza Lejana i les de La sierra de Córdoba, on podem trobar les referències més evidents a Debussy i Ravel, Parfums de la Nuit del primer i el Prélude a la Nuit del segon. Intensa, temperada i minuciosa, va ser la interpretació del solista, amb aquests magistrals diàlegs amb l’orquestra, creant textures d’una riquesa excelsa i rubricades amb un final d’una finezza extraordinària, amb el “so extingit”, com assenyala la partitura.
El concert podria haver acabat aquí i tots ens haurien donat per molt satisfets, però mancava el quart en discòrdia, coetani dels tres anteriors, però alemany, amb tot el que això musicalment implica. Richard Strauss va ser la cirereta d’un vespre màgic amb l’orquestra interpretant l’aclaparador i vigorós poema simfònic, Don Juan Op. 20 en mi major. Una composició molt original, per a gran orquestra, que no va ser el cas, amb una impetuosa melodia, si bé no són absents les influències de Richard Wagner, com per exemple en l’evocador sehr energisch de les trompes. En qualsevol cas, un inici de temporada que fa gola per a tot el que vindrà a continuació.