Cinema

La recerca de l'amor i la identitat d'una noia trans en temps de Tinder

Raphaëlle Pérez s'interpreta a ella mateixa a 'Mi vacío y yo', d'Adrián Silvestre, híbrid de ficció i documental seleccionat al Festival de Rotterdam virtual

BarcelonaDos nois arriben a un pis de nit, es morregen amb delit i comencen a magrejar-se fins que, de sobte, un dels dos arrenca a plorar. Així es podria descriure el començament de Mi vacío y yo si no fos perquè un dels personatges no és un noi cis, sinó una noia trans. El problema és que ella encara no ho sap, però comença a adonar-se'n quan una psicòloga li parla de “disfòria de gènere” i s'inicia un camí llarg, tortuós i, finalment, alliberador de recerca personal. Mi vacío y yo, seleccionada en l'edició virtual del Festival de Rotterdam, relata el procés des de la identificació absoluta amb la protagonista, que mai deixa de buscar l'amor però que primer haurà d'aprendre a estimar-se i acceptar-se.

La pel·lícula neix en un taller de cinema que el director Adrián Silvestre (València, 1981) va fer amb un grup de dones trans. La Raphaëlle, la més jove, va fascinar Silvestre per les situacions íntimes que explicava sobre els homes que havia conegut, però sobretot per la manera “màgica” com “posava en paraules les experiències que vivia i el talent amb què després les interpretava”. Amb la resta de participants Silvestre va acabar fent el documental Sedimentos, però amb la Raphaëlle va engegar un projecte especial a mig camí entre la ficció i el documental. “Mi vacío y yo parla d'uns conflictes interns que la Raphi encara experimentava mentre rodàvem la pel·lícula i això em sembla molt valuós, no és com si ens expliqués unes coses que li van passar fa cinc anys”, diu Silvestre.

Cargando
No hay anuncios

Buscant l'amor a Tinder

Si les cites Tinder ja són un terreny minat, per a una noia trans més aviat romàntica i ingènua com la Raphaëlle, encara més. Mi vacío y yo recrea diversos episodis que van des de la trobada violenta amb un energumen transfòbic fins a cites satisfactòries o meres transaccions de carn. “És un món complicat –resumeix–. Ser romàntica està tan mal vist que durant un temps vaig intentar actuar com els nois que van de durs, però en el fons és trist que la gent no es doni l'oportunitat d'obrir-se a l'amor".

Cargando
No hay anuncios

Silvestre apunta que totes les cites de la pel·lícula estan basades en experiències reals de la Raphaëlle i que han reproduït diàlegs exactes a partir de captures que conserva. “Al final, les experiències que ella té no són tan diferents de les que hem tingut tots en les aplicacions –diu el director–. Unes són incòmodes, d'altres més boniques i alguna memorable. Quan ets adolescent, és fàcil que les teves experiències socioafectives siguin millorables, sobretot si creus en l'amor romàntic. No tot té a veure amb el fet de ser trans, tot i que això la Raphi no ho sabia encara quan ho va viure”.

Cargando
No hay anuncios

Pressió social

Els retrats de l'experiència trans acostumen a posar el focus en la violència exercida per la societat patriarcal i transfòbica, però Mi vacío y yo mostra també la pressió d'àmbits afins a la comunitat LGTBI com la mateixa consulta psicològica on li diagnostiquen a la Raphaëlle disfòria de gènere i comencen a dirigir-se a ella amb el gènere femení tot i que ella encara utilitzava el masculí. “Jo estava molt perduda i tenia molta por –recorda–. Aquell dia, només començar em van demanar el meu nom femení i jo ni tan sols sabia que era una dona, per mi va ser molt violent. I crec que part del malestar que he sentit al llarg del procés ve d'aquella pressió inicial”.

Cargando
No hay anuncios

Però el tema que li genera més tensió i dubtes al film és l'operació de reassignació de gènere: metges, psicòlegs i activistes trans l'empenyen a fer el pas, però ella no s'acaba de sentir segura. “Tothom em donava consells sobre el tema, però arriba un punt que tenir tantes opinions és negatiu perquè ja no saps a qui escoltar –diu la Raphaëlle–. Els nois amb qui estava em pressionaven perquè m'operés i em deien que si no ho feia no seria una dona de veritat. Però en els col·loquis de l'obra de teatre tothom em deia que era perfecta amb el cos que tenia. Al final vaig optar per escoltar-me a mi mateixa i trobar la meva pròpia veu”.

La Raphaëlle va completar la seva transició i està contenta amb la decisió presa, però la pel·lícula acaba abans d'aquest moment, deixant oberta la pregunta. És una manera, reconeix el director, d'expressar que “totes les decisions personals són vàlides” pel que fa a aquesta qüestió. “La pel·lícula no s'ha fet per dir a les persones trans què han de fer amb el seu cos, sinó per mostrar la pressió social que pateixen. El debat trans està tan present que tothom té una opinió, sobretot els que no som trans. Però la Raphi necessitava temps i serenor, no prendre la decisió des d'una situació d'estrès. I per això abans havia de tancar altres temes que tenen a veure amb la seva maduresa”. Ella segueix el seu procés de cerca, ara a través de la literatura: ha escrit el seu primer llibre i l'està corregint a l'espera de trobar editor.