BarcelonaTomeu Penya (Vilafranca de Bonany, 1949) actua aquest dijous a la sala Luz de Gas de Barcelona, dins la programació del Festival Barnasants. Hi presenta cançons noves que ha anat publicant d'una en una els últims mesos, seguint el ritme dels temps.
Com estàs?
— Com un frare amb un ràvec. Estic beníssim.
Heu passat molt de fred aquests dies a Mallorca?
— Bé, jo he estat tres dies sense corrent elèctric i l'últim em vaig dutxar amb aigua freda i em van quedar els ous que no me’ls trobava. Pareixia un xítxero! Vaig fer servir les meves influències i m'ho varen venir a arreglar, però vaig passar tres dies que ja em contaràs. Fora llum, fora electricitat i aigua freda per a la dutxa. Va fer molta neu en molt poc temps, i amb vent i una tempesta bastant estranya, però hem de viure de tot.
No sé si et sortirà una cançó d'aquesta experiència?
— No, no... Ara mateix estic component, perquè hi ha aquest estil nou pel qual, en lloc de fer un disc de dotze o quinze cançons, ara es treuen d’una en una a les plataformes digitals. I jo m'he de posar a la moda i és el que faig.
T'hi has adaptat bé, a aquest sistema nou d’anar publicant cançons soltes sense haver d’esperar al disc?
— Sí, bé, la idea de la meva discogràfica i meva és publicar-ne una cada mes i mig, que ja en tenc moltes, de gravades. I arribar a Nadal, tenir el disc complet i publicar un disc de vinil d'estil autèntic.
Aquest ritme diferent t'afecta, a l'hora de fer concerts i tenir contractacions?
— No, no, al contrari. Perquè jo ja tenia, de fa més de quaranta anys, un públic que anava creixent. Però ara amb les plataformes digitals m'han descobert els més jovenets. I ara allà per on vaig veig nines i nins de 8, 10, 15 anys, que és com si m'haguessin conegut de tota la vida gràcies a les plataformes digitals. O sigui que, per una part, jo som antic, m'agrada fer les cançons, escriure arranjaments i la lletra i tot, i sortir de cop amb les dotze o quinze cançons d'un disc. Però m'he adaptat a les modes d'ara i, per una part, em van molt bé.
També ets prou actiu a Instagram.
— Sí, tenc una mànager de Catalunya que val tots els doblers del món, de l’altre món i de Mallorca i tot. Perquè, com pots suposar, Mallorca no forma part d'aquest món. Mallorca és una cosa tan superior que... Jo vaig tranquil pel món només component, actuant i viatjant.
Com serà el concert de Barcelona?
— Hi venc tot sol, que ja fa uns quants d'anys que faig teatres pel món amb un acompanyant que em fa cors i prou. A les Balears puc moure el grup pertot, però venint a Catalunya és més complicat. Als 90 vaig tenir deu o onze anys un grup fantàstic a Catalunya i era bo de dur, però haver de desplaçar-ho tot a cada concert de Mallorca, tot el grup, que eren cinc, entre cotxes, avions, hotels, menjars, això era molt complicat. I vaig decidir fer concerts en teatres i d'estil més familiar, com si jo estigués dins la cuina de tot el públic, parlant amb ells, fent una classe de xou, diferent de la clàssica revetlla multitudinària.
Has publicat ara fa poc la cançó Banastres, que és bon autorretrat teu, oi?
— Sí, sempre he estat banastra. Només he fet dues coses seriosament a la meva vida, que són la música i lligar. Lligant has de ser molt seriós perquè, si no lligues, no pots escriure cançons d’amor. Lligar i música. Totes les altres coses que he fet a la meva vida han estat secundàries.
La cançó parla de ballar, cantar i beure.
— Sí, és clar, tots som banastres. I jo sempre he tingut grups de gent com jo, que són advocats, enginyers, metges, músics... de tot. Som uns banastres que feim coses molt seriosament, però sabem gaudir: ballar, beure, cantar, viure la vida.
Quanta corda et queda?
— Fa dos anys va córrer la veu a Mallorca que em retirava. I jo hi vaig donar l'explicació perfecta. Vaig dir: no em puc retirar perquè ara he firmat amb la meva discogràfica per a trenta anys més. I després ja veurem.
L’any passat es va publicar una fotografia teva amb Sergio Caballero, un dels directors del festival Sónar, i el músic de trap Cecilio G. Hi tens amistat?
— Bé, jo, de veres que vaig tenir una sorpresa després. Estava dinant en un restaurant que hi ha en el meu poble i varen entrar dos senyors amb dues senyores. I varen venir a demanar-me una foto. I bé, és clar que sí, ve molta gent a demanar-me fotos, sobretot catalans i valencians, i bastants andalusos també. M'agrada, perquè és una part de la meva feina, però va sortir als diaris. I tot d’una em començà a telefonar gent. I com que no sabia què explicar, vaig dir: 'Sí, som amics'. Em varen agafar per sorpresa. Jo faig aquestes coses: conec tothom i no conec ningú.
