Temps de monogràfics

PollençaPollença, el festival, viu temps de monogràfics. Ho va ser el que el Quartet Ébène va dedicar a Ludwig van Beethoven. Ho serà el que Les Muffati-Orquestra barroca de Brussel·les lliurarà a Johann Sebastian Bach. I ho fou el que la Freiburger Barokorchester va interpretar dissabte, exclusivament amb peces de Wolfgang Amadeus Mozart. Tres compositors que tenen un denominador comú: són inabastables. Podrien dedicar infinits monogràfics a qualsevol d’ells i mai no deixarien de tenir màxim interès. El que ens ocupa no n'és una excepció, sinó una petita gran selecció que mostra la versatilitat de qui feia música gairebé sense voler-ho. Així, l’orquestra de cambra, amb vint-i-quatre professors, dirigida per Éva Borhl al violí, inicià la comesa amb l’obertura de La finta giardiniera, obra primerenca, senzilla, amb molt ritme i prioritzant la melodia, on de quasi res sorgeix una joia. Era un preludi que d’alguna manera es convertí en una declaració de principis del que seria el concert, en què, de bell nou, el claustre de Sant Domingo presentava un aspecte immillorable, o cosa que és el mateix, un ple de gom a gom. 

Rere aquesta successió de tan lleugers arpegis com d’agradables i austeres escales, arribà una combinació peculiar, com és el fet d’interpretar una selecció de moviments en els quals a instruments que no són habitualment solistes, el geni de Salzburg els proporcionà tot el protagonisme. En primer lloc, Thomas Meraner interpretà l’Adagio del Concert per a oboè i orquestra en do major K. 314; Daniela Lieb, el Rondo del Concert per a flauta i orquestra K. 314, i Eyal Streett, el tercer moviment del Concert per a fagot i orquestra en si bemoll major K. 191. Un heterogeni carrusel que d’alguna manera honorava alguns dels components de l’orquestra amb tan festeres partitures, totes amb tonalitat major, que és prou indicatiu, i amb la corresponent cadenza per lluir encara una mica més les seves habilitats, tot i que fos una mica descontextualitzades. Si més no, un prolegomen suggeridor.

Continuava el versàtil gaudi musical amb la soprano Jeanine de Bique, que va fer la seva aparició cantant l’alegre motet Exsultate, jubilate K. 165, una peça sense grans dificultats, però són moltes les habilitats que necessita aquest compendi d’ornamentades modulacions que la protagonista exhibí amb delicadesa extrema. Ella va ser també qui va iniciar la segona part de la vetlada amb dues àries, manco lleugeres, més reflexives, com són Deh, se piacer mi vuoi, de La clemenza di Tito, i Se il padre perdei, d'Idomeneu. Una demostració d’afinació, color i tessitura. Tot equilibrat, tot amb la justa mesura.

La fi de festa, tant és així que els moviments de la Simfonia núm. 41, en do major k.551 són un Allegro vivace, Andante cantabile, Menuetto-Allegretto i Molto Allegro, que deixa ben clar quin és el tarannà dels tan bàsics materials de la composició, tot i que alambinats amb geni i ofici es converteixen en una peça estructuralment exemplar, per a demostració del talent i gràcia d’una formació que va entusiasmar el respectable.