El teatre Principal d'Inca acull la versió més innovadora de 'Così fan tutte'

Palma“Estic en el llindar de la plenitud”, va escriure Mozart en una carta l’any 1790, el mateix de l’estrena de Così fan tutte, osia La scuola degli amanti. Ho recull Christoph Wolff en el seu assaig i ho converteix en el títol del llibre que, traduit per Ramón Andrés, publicà Acantilado. Conta, entre moltes altres coses, que el llibret que li va presentar Da Ponte a Mozart duia per títol el que va quedar com a subtítol, però Mozart va trobar més adient, per qüestions musicals, i segurament alguna més, el que tots coneixem. Val a dir que Da Ponte mai no va reconèixer el nom amb el qual ha passat a la història i a les seves Memòries, tan sols ho cita un cop en un petit paràgraf, on conta que va escriure una tercera peça per a una cantant, a la qual no posa nom, però era Adriana del Bene, coneguda com la Ferrarese, la seva amant del moment. Foren El pastor Fido i La xifra, de Salieri, i La scuola degli amanti, de Mozart, “que ocupa el tercer lloc entre les germanes nascudes d’aquest celebèrrim pare de l’harmonia”. Ni una paraula més. Queda clar que la interpretació de l’obra entre l’un i l’altre era conceptualment molt diferent, almanco pel que fa al títol. Mozart, pel seu costat, donava preponderància al comportament femení, mentre que DaPonte cercava, i trobava, una lectura filosòfica i trencadora, com també molt més recercada i profunda.

Dissabte i diumenge la podrem veure al teatre Principal d’Inca, en versió escenificada i segons la proposta de Miquel Àngel Raió, amb Bernat Quetglas a la batuta, dirigint l’Orquestra de Cambra de Mallorca i interpretada per Natàlia Salom, Mar Esteve i Rodrigo, Irene Mas, Sebastià Serra, Víctor Jiménez i Jorge Tello. Raió no ha volgut ser menys i no tan sols li ha canviat el subtítol, que ha quedat com Així ho fan totes o l’escola de la vergonya, sinó que fa un plantejament absolutament antagònic del tradicional, una revisió amb una mirada contemporània que permet una relectura de l’argument, sobretot pel que fa al paper de les protagonistes.

Mostrar els engranatges

Si fins ara les òperes de cada temporada de l’OCM i el teatre Principal d’Inca eren gairebé escenificades però sense decorats, per a l’ocasió han fet una passa cap endavant amb un enfocament i format sostenible i reciclable, on han intervingut alumnes d’Adema, amb seu a Inca, i amb les projeccions del mateix Raió com a estri per anar canviant la ubicació de l’acció. D'altra banda, l’acció es desenvolupa amb els canvis de vestuari a la vista del públic, “mostrant-ne els engranatges”. Un repte majúscul que demostra com i cap a on va creixent el teatre Principal d’Inca.

Diu el programa de mà: "La proposta escènica vol obrir preguntes més que donar respostes. Fins on podem controlar allò que sentim? Fins a quin punt som fidels a nosaltres mateixos? I què diu de nosaltres una societat que necessita posar l’amor a prova? Così fan tutte ens parla –amb clara ironia– d’un dels grans temes de sempre: l’amor com a joc, com a misteri i com a mirall de la nostra condició humana". Prou explícit, aquest decàleg d’intencions i declaració de principis.

Una producció exprés

Bernat Quetglas diu que es tracta d’una producció exprés. “El que normalment triga un mes a veure la llum i trobar el seu punt, ho hem fet en tan sols deu dies”. “Ha estat un plaer, estudiar i interpretar una obra de maduresa de Mozart, on cada moment musical conté una gran càrrega argumental. Segurament una peça més sòlida musicalment i estructuralment que Les noces de Figaro”, la primera col·laboració entre Da Ponte i Mozart. Per descomptat, també reconeix que l’esforç per fer aquesta passa més ha requerit i exigit un esforç addicional que ben segur que té premi, com és, de moment, el fet de poder programar-la dos dies seguits.

Un dels personatges més interessants dels sis que protagonitzen l’obra és sens dubte el de Despina, la criada de Fiordiligi i Dorabella, les dues jovenetes que cauen en el parany que ha maquinat Don Alfonso, i que interpreta Irene Mas. Ella el defineix com a “molt interessant, molt real, que viu un suggeridor procés de transformació durant l’obra, que fa que entrar-hi es converteixi en un gaudi i un trencaclosques, encara que em sap greu que a ella també l’enganyin. Quan has cobert i comprés totes les seves capes et queda la feina de comprendre els altres des del punt de vista del que ja has assolit”. Amb un to de satisfacció ho qualifica “d’una feina engrescadora, on Raió ha canviat el registre habitual, mentre que Cecilia Ligorio, l’ajudant de direcció, ha aportat amb molta eficàcia la manera de dir els recitatius, i així poder-los entendre amb tota la intenció i extensió, perquè és aquí on rau el bessó de l’argument, arrodonit per una música que fa que res no s’escapi, que ho explica tot”.