CINEMA

Ken Loach: “Els superherois són un concepte molt de dretes”

El director, consciència social del cinema europeu, carrega contra la uberització a ‘Sorry we missed you’

En el seu últim treball, Sorry we missed you, Ken Loach retrata la situació dels transportistes que treballen com a falsos autònoms per a multinacionals del comerç electrònic, sotmesos a una forma de neoesclavisme digital que els aboca a jornades maratonianes sense la mínima protecció laboral. La pel·lícula, que dijous va arribar als cinemes, és una de les més amargues i desoladores del director anglès, que als 83 anys i després de moltes batalles perdudes sembla haver-se donat per vençut. Però el cara a cara amb Loach, amb qui l’ARA va parlar a Sant Sebastià durant el festival de la ciutat, revela el contrari: un lluitador incombustible amb les idees clares i ganes de defensar-les. “¿Qui diu que aquestes empreses han vingut per quedar-se? -explica-. El seu model és insostenible per moltes raons, principalment perquè els conductors que transporten els paquets fan servir combustibles fòssils i això acabarà col·lapsant el sistema econòmic. Necessitem un govern que fiscalitzi les empreses de comerç electrònic posant nous impostos per poder posar fi als falsos autònoms i reconstruir els centres de la ciutats. La situació actual no es pot prolongar, perquè el model d’Amazon no només destrueix les persones, sinó també el planeta”.

Ken Loach destapa l’explotació dels falsos autònoms

Fins i tot en un context de fragmentació de les esquerres a Europa, el director és optimista i, “per primera vegada” a la vida, s’atreveix a dir una cosa que no hauria pensat mai que diria: “Seguiu l’exemple del Regne Unit. Durant els últims quatre anys, hem tingut un líder [Jeremy Corbyn] amb un programa realment transformador basat en els serveis públics i en la inversió en tecnologia verda. I tot gràcies a tenir un partit gran i unit. La dreta és molt forta, però tenim la possibilitat de guanyar les eleccions”. La clau, assegura, és deixar de banda “les petites diferències” i lluitar per l’objectiu comú d’una “economia social basada en la propietat pública i controlada democràticament”.

“El cinema sobreviurà”

Loach dispara el seu discurs amb veu amable i serena, amb una fermesa d’idees que equilibra la fragilitat del seu cos. Fa uns anys va cometre l’error d’insinuar la seva retirada i des de llavors encara cada pel·lícula com els Stones les gires, sense anuncis ni comiats. Segueix rodant en cel·luloide i es resisteix a dir-li adeu al cinema tal com ell el va conèixer: “Van dir que el cinema mataria el teatre i la fotografia acabaria amb la pintura, però no va ser així, perquè l’art ens dona coses que la fotografia no pot, el teatre coses diferents del cinema i el cinema coses que una televisió no ens donarà mai -diu-. El cinema com a acte col·lectiu sobreviurà, perquè és una experiència poderosa que encomana les rialles i les llàgrimes”.

Ken Loach: “La brutal opressió que va rebre la gent l’1-O no és acceptable”

Una defensa tan entusiasta del cinema convida a preguntar-se què deu anar a veure Ken Loach a les sales del seu barri. ¿La seva dieta cinematogràfica inclou blockbusters i comèdies de Will Ferrell? Per algun motiu no te l’imagines veient Fast & Furious 8. “A veure, l’entreteniment m’agrada tant com a qualsevol. Compartir rialles, sentir-me transportat a un altre lloc... Però, tot i que no ho semblin, molts d’aquests films tenen idees polítiques sobre la societat. El cinema de Hollywood et diu que un home poderós amb una pistola resoldrà els teus problemes, una idea clarament de dretes. El concepte de superheroi és també una idea molt de dretes”, afirma.

Polítics? No, gràcies

Hi ha un subgènere del cinema polític que Loach no ha tocat mai: la biografia d’un polític real. De fet, quan sent que Margaret Thatcher tornarà a les pantalles [interpretada per Gillian Anderson)] en la quarta temporada de The Crown, posa cara de terror: “No pot ser. Un altre cop?” Ell, diu, no té cap interès per filmar cap polític. “És perillós convertir-los en estrelles -alerta-. És a dir, Hitler era una estrella i Mussolini també. I quan dic estrelles ho dic en el sentit del carisma i la personalitat. Jo prefereixo no convertir-los en el centre d’atenció. Em semblen molt més interessants els moviments socials i la gent corrent. La política no es limita als polítics”.

Loach respon sempre amb educació, però la cara només se li il·lumina quan li pregunten pel seu equip de futbol. “Per fi una pregunta sobre futbol!”, exclama. “Soc del Bath City, l’equip de Bath, que és on visc. ¿Quin sentit té ser d’un equip de la Premier si no puc veure els partits? El Bath City juga a la sisena divisió i és semiprofessional, però quan perd em desespero”.

EDICIÓ PAPER 15/02/2020

Consultar aquesta edició en PDF