Studium. Nova temporada

PalmaStudium Aureum inaugura nova temporada i una formació corregida i augmentada, com és ara amb prop de setanta components a sobre de l’escenari, entre cantaires, músics, solistes i, naturalment, el director. Carles Ponseti, el músic silenciós. La peça elegida té també prou elements d’especial interès, tot i que, essent una peça de Mozart, no figura als programes habitualment. Davide penitente K 469 és una cantata que li va encarregar la Tonkünstler-Societät (Societat de músics) de Viena, amb motiu de la Quaresma. Corria l’any 1785, un any prou atrafegat pel geni, durant el qual va signar fins a setze obres, entre les quals trobam tres concerts per a piano, una sonata per a piano i violí, un quartet per a piano i cordes… i ja sabem que la música religiosa no estava entre les seves preferències. Una bona raó per manllevar el Kyrie i el Gloria a la seva inacabada, ves a saber per què, Gran missa en do menor K.427. Potser per això hi ha tan escasses interpretacions. La selecció àurica, per tant, i com en tantes ocasions, té valor afegit.

Però el concert s’inicià amb un pròleg prou luxós i que, d’alguna manera, assenyalava el nivell de la vetlada. La soprano Cecília Rodríguez va ser la solista, acompanyada per la vigoritzada orquestra, encarregada d’interpretar un brillant Exultate, jubilateK 165, que el de Salzburg va compondre per a lluïment del seu castrat predilecte, Venazio Rauzzini, mentre ambdós estaven preparant l’òpera Lucio Silla. El motet és com un petit concert, amb dues àries, un recitatiu central i un Aleluya final, fascinant i captivador, que va deixar clares les aptituds de la protagonista. Una veu amb molt color, vellutada i impressionant en les resolucions. 

Tot seguit, arribà Davide penitente, una cantata de deu moviments, ja amb el reforçat cor com a coprotagonista, acompanyant les sopranos Cecília Rodríguez i Violeta Alarcón, i el tenor Antonio Aragón, encarregat d’interpretar l’ària A te, tra tanti affanni, mentre que l’altra de nova creació, interpretada per la primera soprano, Tra l’oscure ombre funeste, aporten a la composició un particular aire operístic, com també el tercet de solistes Tutti le mie speranze, iun final poderós, una mica entremesclat, però no menys imponent, amb la cadenza també interpretada pels tres solistes, el cor i l’orquestra, va rubricar un concert de categoria, intensitat i gran magnitud.