Música
Cultura21/04/2023

Billy Bragg, un bard socialista al Regne Unit de Margaret Thatcher

El músic de Barking representa la millor tradició de la cançó protesta anglesa

BarcelonaCom els bards celtes que recorrien les contrades cantant històries, Billy Bragg (Barking, 1957) va agafar la guitarra per fer costat als miners britànics en vaga. Era el 1984. El govern del Partit Conservador de la primera ministra Margaret Thatcher havia tirat pel dret en la política de “no hi ha alternativa” anunciant el tancament de mines de carbó. Bragg, com altres músics, va donar suport als vaguistes i les comunitats afectades pels tancaments recaptant diners per a les caixes de resistència i cantant cançons empeltades d’un sentiment de lluita sindical, com les que va incloure a l’EP Between the wars (1984).

“Bragg és una part sòlida i invisible de la idea que, tant en l’art, com en la consciència de classe, com en la lluita sindical o social, un sempre és una baula d’una cadena. Que ser d’esquerres és pertànyer a una tradició més que a un partit. És saber-se hereu i llavor”, escrivia el periodista Antonio Baños al pròleg del llibre de Billy Bragg Les tres dimensions de la llibertat (2019; Més Llibres). Efectivament, el bard de Barking, que va encunyar l’expressió “el socialisme del cor”, és una baula en una cadena que uneix músics (i sindicalistes) de principis del segle XX com Joe Hill, trobadors folk com Pete Seeger i Woody Guthrie (a qui va dedicar el disc Mermaid avenue, fet conjuntament amb el grup Wilco), el punk de The Clash i el pop polític de grups com The Communards, The Style Council, The Housemartins...

Cargando
No hay anuncios

Socialista també de les petites coses, i de lluites compartides com la defensa dels drets LGTBI+, Bragg és un punk romàntic que combina la cançó sociopolítica amb la cançó d’amor. És el responsable de discos com Workers playtime (1988) i The Internationale (1990), en el qual va versionar himnes de l’esquerra i cançons de protesta, i el cantautor de cançons com A new England, Greetings to the new brunette i Sexuality, pop que pot tocar el cel amb una guitarra acústica o, com a Upfield, fer que trompeta, trombó i saxo acompanyin la més exultant de les tornades.

Cargando
No hay anuncios

La seva postura política s’ha manifestat també més enllà de les cançons. Activista contra l’extrema dreta i sempre crític amb les polítiques del Partit Conservador britànic, ha donat suport als laboristes i els verds, es va manifestar a favor del nacionalisme cívic dels independentistes escocesos i es va oposar al Brexit. No és antisistema, sinó partidari d’un sistema més just.

Billy Bragg representa l’antítesi del cantautor ploramiques i de l’artista messiànic. “Quan era jove, ser entre el públic del festival Rock Against Racism em va donar coratge per defensar les meves conviccions. No va ser The Clash sinó el públic. Només el públic té poder de canviar les coses. L’artista reuneix les persones i els fa sentir que són poderoses, però aquest poder, el de canviar les coses, és responsabilitat de la gent”, deia Bragg a l'ARA.

Cargando
No hay anuncios

PJ Harvey, l’àngel tèrbol de l’amor, el desig i les trinxeres

PJ Harvey (Bridport, 1969) és una de les artistes més rellevants de la música britànica dels últims trenta anys. Hereva de la visceralitat poètica de Patti Smith, té una discografia impecable sobre l’amor i el desig, sovint pouant les profunditats més tèrboles. També ha protagonitzat grans moments en directe, com el magnètic concert al Festival de Glastonbury del 1996, o aquell cop al FIB de Benicàssim del 2001 en què va dur una multitud fins a la catarsi interpretant Rid of me només a veu i guitarra elèctrica. Una dècada després, al Primavera Sound, i armada amb una autoarpa que evocava la lira joglaresca, va ser l’àngel de les trinxeres que lamentava la infàmia bèl·lica al disc Let England shake.

Cargando
No hay anuncios

Sleaford Mods, goliards de la classe obrera al cor d’Anglaterra

Jason Williamson i Andrew Fearn, els Sleaford Mods, són una mena de goliards de Nottingham sorgits de la ràbia i constituïts com a duo de postpunk abrasiu el 2007. Gairebé com el revers lumpen dels Pet Shop Boys, en discos com Divide and exit (2014) i English tapas (2017) concentren la por i l’orgull d’una classe obrera atrotinada i molt emprenyada que, tanmateix, no accepta quedar-se callada. Al contrari, com els incansables xerraires dels speakers’ corners de Hyde Park però amb l’accent de les butxaques escurades, Jason Williamson, la llengua més estripada del cor d’Anglaterra, escup rimes a tort i a dret sobre la vida entre subsidis, ressentiments i indignació. Això sí, amb prou marge per a la festa.

Cargando
No hay anuncios