Rumbacalí, art i temperament

Barcelona“Sí, jo vaig ser musa de Dalí, però només artísticament”, diu Maruja Garrido. “Jo vaig ser un dels pioners de la rumba”, informa Josep Maria Valentí, àlies Chacho. “I jo sóc la rara del grup, perquè sóc gitana i vedet”, precisa Lita Claver, la Maña. Plegats posen cos i ànima a Rumbacalí, un projecte que debuta amb el disc El duende, la luz y la noche (Kasba Music, 2015), produït per Sicus Carbonell, el motor de Sabor de Gràcia. Aquest dijous el presenten en directe a la sala Luz de Gas de Barcelona, en un concert que també servirà per recordar el Tío Toni, un altre nom vinculat a la història de la rumba que abans de morir, l’any passat, va poder col·laborar en el disc. “De fet, el projecte va néixer com a quartet”, recorda Carbonell.

Rumbacalí és una celebració, una manera de mantenir viva la memòria rumbera, especialment l’aportació del Chacho, un pianista del carrer de la Cera que va compartir temps amb el Pescaílla i Peret. La intenció de Carbonell ha sigut “portar el so d’aquella rumba dels anys 60 a l’actualitat”, però buscant un punt de trobada entre diferents escoles. “La rumba de la Maruja és més la del Pescaílla, la del tablao, mentre que la del Chacho és la que va parir amb el Peret”, diu. I l’ingredient extra és el que el líder de Sabor de Gràcia considera “la rumba rapejada” de la Maña. “Jo no sóc cantant, però sí que sóc artista i gitana, i molt atrevida”, diu la vedet eterna, que també canta en català a Per Serrat, un medley de peces del Noi del Poble-sec en què també posen veu Las Migas. “Com no hem de cantar Serrat si és el millor”, exclama la Maña.

Tot plegat es tradueix en un disc que combina composicions noves, clàssics revisitats, col·laboracions (de Marinah, ex Ojos de Brujo, i Adrià Salas, de La Pegatina) i, esclar, adaptacions d’altíssim voltatge com Es mi hombre, la temperamental versió que Garrido va fer de Mon homme. “No la canto com l’Édith Piaff, sinó a la meva manera”, recorda ella. Aquella manera certament inimitable va ser la que la va dur a ser parella artística d’Antonio Gades i a ser comparada amb Lola Flores. “Però jo mai vaig voler assemblar-me a ningú”, diu abans de recordar que tot i portar “divuit anys retirada” segueix sent “una artista”. La mateixa artista que quan tenia 22 anys va entusiasmar Dalí, amb qui fins i tot va rodar un videoclip absolutament impactant a l’Arc de Triomf de Barcelona. “Dalí em va presentar a l’Olympia de París. Havia de fer-hi només una gala, però quan l’empresari em va descobrir -diu Garrido espitregant-se l’abric- va insistir perquè firmés un contracte d’un mes”.

Diu Sicus Carbonell que a Rumbacalí el que ha fet ha sigut “agafar” el que ja li donaven, la màgia, el temperament i la química de l’experiència. I això és El duende, la luz y la noche.