La revolta d’un militar mallorquí de 87 anys

PalmaEra baixet, però enèrgic. I, sobretot, era fidel a la legalitat constitucional. Al militar mallorquí Valerià Weyler no li va fer gens de gràcia que el seu col·lega Miguel Primo de Rivera donàs un cop d’estat i es convertís en dictador, amb el beneplàcit del monarca de torn, Alfons XIII. Tan poca gràcia li va fer que, ara fa un segle, el juny del 1926, a 87 anys, va encapçalar un intent de derrocar Primo de Rivera i tornar a la normalitat: la ‘Santjoanada’, dita així perquè s’havia de dur a terme dia 24, Sant Joan.

Weyler va ser molt criticat –i amb raó– per la seva actuació repressiva com a capità general a la llavors colònia de Cuba, poc abans de la guerra del 1898. Aquesta actuació no era incompatible amb una arrelada convicció democràtica i contrària, deia ell, a “l’amenaça quarterera”, l’accés dels militars al poder mitjançant cops d’estat, el que havia estat habitual a Espanya al llarg del segle XIX.

Certament, es partia d’una situació de deteriorament. El 1917, s’havia viscut una triple crisi: mobilització obrera, descontentament militar i la convocatòria d’una frustrada assemblea de parlamentaris dissidents. S’hi havien d’afegir els efectes catastròfics de la I Guerra Mundial –això que un conflicte armat afecti també els que no hi participen no és res de nou– i la qüestió del Marroc amb el desastre d’Annual, una derrota humiliant de l’exèrcit espanyol, els presoners del qual es varen haver de rescatar a preu d’or.

D’aquesta manera, no resultava estrany el desprestigi del sistema, l’habitual torn pacífic entre liberals i conservadors, en uns comicis, certament, no gaire nets, i amb un rei amb massa tendència a ficar-se en política, el que llavors es va dir ‘borbonejar’. Feia falta, cridaven alguns, un salvador, un ‘cirurgià de ferro’ que posàs ordre en aquell desgavell. Allò començava a posar-se de moda a Europa: Mussolini havia pres el poder a Itàlia el 1922. El mateix Weyler hi va sonar com a possible candidat, tot i que ja tenia més de 80 anys: era un personatge respectat a l’exèrcit i l’únic amb el grau de capità general. Però no hauria acceptat fer aquest paper mai de la vida.

“El rei es juga la corona”

Primo de Rivera sí que va considerar que ell podia ser l’home providencial –com Franco al decenni següent–, i va sondejar Weyler per si s’animava a participar en aquella aventura. Es va plantar a ca seva i va parlar amb ell durant dues hores i mitja; li va exposar que l’exèrcit havia de treure Espanya del caos. Quan Primo va acabar la xerrameca, Weyler li va respondre que ell era fidel a les seves conviccions democràtiques, que no s’havia revoltat mai, i que els pobles havien de regir els seus destins. Primo va sortir d’aquella reunió bufant, mentre que Weyler va comentar al seu ajudant: “Em sembla que el rei es juga la corona”. Encara Primo va fer un altre intent. L’agost del 1923, quan Weyler anava cap a Mallorca per passar-hi les vacances, va passar pel port de Barcelona per acomiadar-se’n, i l’hi va insistir. Sense cap èxit.

El mes següent, Primo, aleshores governador militar de Catalunya, pegava el seu cop. El govern tot d’una es va posar en contacte amb el vell general, que continuava a Mallorca, i li va demanar si es mantenia fidel a la legalitat. “Per descomptat”, va respondre. Immediatament fou designat com a nou responsable militar de Catalunya: s’havia de traslladar a Barcelona i rellevar Primo del comandament. Però el vaixell enviat per transportar-lo mai no va arribar.

Com observen Gabriel Cardona i Juan Carlos Losada, ja era Alfons XIII l’únic que podia aturar el cop. 58 anys més tard, el 23 de febrer del 1981, el seu net es trobaria en una situació semblant, i va optar per complir la Constitució que havia jurat defensar. Potser el net va aprendre de la ficada de pota de l’avi, que va lligar la sort a la del dictador, i que acabaria per perdre la corona. Com Weyler havia pronosticat.

Sembla que l’antipatia de Weyler cap a Primo de Rivera no era només política, sinó també personal. Amb l’arribada del nou règim, havia perdut el càrrec de senador. L’assumpte d’Annual el taparen ràpidament, quan Weyler hauria volgut que se’n depurassin les responsabilitats corresponents.

Tot i les dues negatives a col·laborar amb ell, Primo va optar per una certa actitud conciliadora amb el vell col·lega. El va designar per a un càrrec important: president del Consell Suprem de Guerra i Marina. Ara bé, Weyler no es tallava un pèl en criticar el dictador –amb això semblava molt poc mallorquí: massa temps vivint fora de l’illa. “Tot d’una que acabi la dictadura, li ficaré, a aquest xerraire, un sabre per la panxa”, va assegurar. Tampoc no amagava les seves preferències: va assistir a un homenatge al liberal Sagasta, al qual un grup de polítics d’aquesta tendència, entre els quals l’expresident del govern el comte de Romanones, expressaren les seves crítiques a Primo i llançaren visques a la llibertat.

Weyler fou destituït fulminantment, per telègraf, mentre inspeccionava la base naval del Ferrol –almanco li podien haver enviat un motorista, com feia Franco amb els ministres que destituïa. Ara ja no li calia dissimular, si bé tampoc no és que hagués dissimulat gaire. A partir d’aquell moment, es va ficar en una conspiració, l’objectiu de la qual era fer fora el dictador i restablir la legalitat constitucional.

Un altre mallorquí en la conxorxa

Aleshores, el militar mallorquí ja havia arribat a 87 anys, però semblava trobar-se en plena forma. Tant, que per aquella mateixa època, narren Cardona i Losada, es va enamorar, com un col·legial, d’una fillola seva, de quaranta anys, i es volgué casar amb ella. Els seus fills Ferran i Valerià, amb l’ajuda d’un capellà, varen aconseguir llevar-li la idea del cap, després de molts d’esforços. No debades s’hi estaven jugant l’herència.

Parèntesi sentimental a banda, l’abast del complot era molt ampli: militars, polítics conservadors, liberals –com el mateix Romanones– i republicans, el destacat intel·lectual i metge Gregorio Marañón i fins i tot anarquistes. La revolta havia d’esclatar el 24 de juny del 1926, Sant Joan, d’aquí que fos coneguda com la ‘Santjoanada’.

El vell general va oferir ca seva a Madrid com a seu per a les reunions dels conjurats. Una petita porta, ben dissimulada, unia la sala amb les habitacions del seu fill Ferran. D’aquesta manera, els conspiradors podien fugir fàcilment, si de sobte hi irrompia la Policia.

Un altre mallorquí fermament oposat a la dictadura, el dirigent estudiantil Antoni M. Sbert, futur conseller de la Generalitat republicana, va participar també en aquella conjura. L’escriptor Max Aub recrea, a la seva narració El carrer de Valverde, com hauria estat captat per a la ‘Santjoanada’, amb l’objectiu que ell i els seus companys es fessin càrrec dels aparells del palau de comunicacions, a Madrid, per controlar aquest vessant estratègic.

Aquell dia de Sant Joan, Weyler s’havia retirat prudentment a Mallorca, a veure com acabava tot allò. El manifest dels revoltats, al qual Weyler havia atorgat el vistiplau, fou llegit al casino militar de la capital de l’Estat. I... res més. Els oficials implicats es mantingueren expectants. Sbert, recrea Aub, va veure com tots els seus companys havien desaparegut. La revolta havia fracassat.

A Weyler li imposaren una multa de cent mil pessetes –molt de doblers aleshores–, que li va caure, diuen Losada i Cardona, “com cent mil punyalades”, ja que tenia fama d’avar. El mateix, a Marañón. Mig milió de pessetes, a Romanones. El vell militar no la volgué pagar, així que li embargaren els comptes corrents i les propietats.

El general mallorquí fou sotmès a judici: li demanaven sis anys de presó. Davant del tribunal, va negar que hagués signat el manifest, però va reconèixer que en coneixia el contingut, i va afegir que hi estava d’acord. Fou absolt i li hagueren de tornar els doblers que ja li havien pres de la seva assignació.

Ni tan sols així Weyler va deixar d’oposar-se a la dictadura. Quan Primo de Rivera, ja amb una forta oposició en tots els fronts, es va adreçar als alts comandaments per sol·licitar-los el suport, el vell militar va encendre’s d’ira. Va redactar una carta, adreçada a Alfons XIII, en la qual li recordava els seus deures constitucionals, que havia incomplit. I li manifestava que era l’exèrcit el més perjudicat per la “usurpació” que representava la dictadura.

La ‘Santjoanada’ havia fracassat. Però aquella carta, datada del 28 de gener del 1930, va tenir un efecte fulminant. Aquell mateix dia, Primo de Rivera va presentar la dimissió i va partir cap a l’exili. Per descomptat, no només per aquella carta. Però sí que va ser el cop de gràcia per a un règim en desbandada.

Weyler va morir no molt més tard, el 20 d’octubre d’aquell 1930, a Madrid, a 92 anys. Havia tingut la satisfacció de sobreviure a la dictadura. Al cap de només uns mesos, l’abril següent, va caure també la monarquia. El pronòstic del militar mallorquí s’havia complit: el rei s’havia jugat la corona... i l’havia perduda.

Informació elaborada a partir de textos de Gabriel Cardona i Juan Carlos Losada, Joan Santaner Marí, Hilario Martín Jiménez, Javier Tusell, Susana Sueiro Seoane, Max Aub, Antoni Marimon Riutort i Eladio Baldovín Ruiz