Rejoveneix el rock illenc

PalmaDes dels anys vuitanta i, podríem dir, des dels noranta el rock illenc no havia tornat a ser tan jove com ho és ara. Havia envellit en edat. Si no eren inexistents, eren anecdòtics els grups adolescents que encara no arribaven a fregar la vintena d’anys.

D’aquells anys més erms, en podem referenciar alguns dels noms més joves i destacables, aleshores, en el sentit més ample del rock: des del pop d’Els Galindons, de Manacor, la dècada passada i que són ara part de Reïna, fins a l’altre extrem, que podria ocupar Cop de Fona, de Palma, un dels esperons joves del moviment punk dels dos decennis precedents i l’embrió que després ramificaria amb tants grups referents del gènere. I sense passar per alt, per exemple, Mantra –ja fa més d’un lustre–, el grup felanitxer de Franc i Jaume Prohens, fills de Joan Prohens, líder dels Black Cats i referencials del rockabilly.

Actualment, però, el rock illenc, amb tota la màxima expressió, torna a viure una nova eclosió de formacions ben joves, que no superen els vint anys o si ho fan és per ben poc. S’ha format un bon bastió que encapçalen bandes emergents que ja comencen a transcendir, com BAF i Ulls Secs, tots dos des del bressol de sa Pobla, i U.R. Bad, entre Portocolom i Manacor, guanyadors de la darrera edició del Concurs Pop Rock de Palma.

El bressol de sa Pobla

Els dos casos poblers, de fet, són dels noms més emergents però que ja han pegat l’estirada i han arrabassat l’adolescència. Miquel Seguí (veu i guitarra), Jaume Hurtado (baix) i Víctor Ricci (bateria i veus), components d’Ulls Secs, es varen formar abans de la pandèmia. “Teníem 17 anys i fèiem versions; quan vàrem fer el pas a cançons pròpies ja en teníem 22 i ara en tenim 23”, expliquen. Ara per ara estan enregistrant el segon disc en què l’experimentació que cerquen “serà encara més original i diferent”, confessen: “Volem innovar en ritme, lletres i harmonies”.

Els altres poblers, BAF, una de les explosions de postpunk i punk més estimulants i amb més projecció, creada l’estiu del 2025, resumeixen així la seva experiència: “Tots quatre compartim una base de gustos musicals que hem heretat de família o hem anat descobrint, però cada un escolta música diferent. Si bé escoltam punk, alguns més que no altres, no és el gènere que més controlam, però és on hem trobat un lloc per fer la nostra música”. Qui ho diu és Amaro Seoane, el músic i també creador audiovisual emergent que precisament en l’edició del 2025 del MajorDocs, el festival internacional de cine documental de Mallorca, va estrenar Vida injusta dins del programa de mentories. “Fa un any vàrem començar a tocar el que feim ara i a la tardor va ser el primer concert. Teníem entre 18 i 21 anys”. Ara en tenen entre 19 i 22.

De fet, el pròxim setembre s’embarquen en la seva primera gira estatal de quatre concerts, a Madrid, València, Barcelona i Saragossa, acompanyant ni més ni manco que els novaiorquesos Bodega, una banda de punk i rock amb arestes, com ells.

I de tots, U.R. Bad n’és un dels exemples més precoços. El quartet va ser creat a finals del 2021 per Xisca Muelas i Nora Roldán quan tenien només 12 anys. “Mig any després s’hi va afegir Aina Muelas al baix, que en tenia 15, i a finals del 2023, Sergi Barceló, a 14 anys”, explica Roldán. Ara en tenen entre 16 i 19. “És clar que aquest tipus de música no és la més escoltada entre els joves de la nostra edat, però quan xerram de fer cançons coincidim que el rock’n’roll clàssic és el nostre estil. Cadascú té les seves referències, però nosaltres vàrem començar a fer versions de grups que escoltaven a casa i, més endavant, començàrem a crear cançons pròpies inspirades en aquest estil”, continua. “Suposam que per això les feim en anglès”, afegeix Sergi.

A tots aquests noms els segueixen altres projectes encara més incipients i també encara més precoços. És el cas de Ill Sea, de Palma, que és Finn Tugores, de 16 anys. Ara bé, com diu: “El projecte i la idea varen començar quan en tenia 12 o 13; i ja amb el nom, a 14. A banda que mon pare és músic, sempre he tingut l’impuls de crear i expressar-me”. Obrint l’espectre del rock, es mou en un singular postrock, l’anomenat midwest emo, i el folk.

I a l’altra punta de Mallorca, a Pollença, hi ha Young Noise, l’alter ego d’Adrià Solivellas, de 19 anys. “Vaig començar gravant a 16 anys. El més jove del grup ara en té 16 i quan vàrem començar a tocar ell en tenia 14”, conta.

La crisi social empeny els joves

L’horitzó que es desdibuixa entre els joves, esquitxat per les crisis que es pateixen en molts àmbits socials, ha estimulat una certa gernació de grups musicals que està esclatant dins el rock insular. “Està covant una escena interessant amb un renou també bastant interessant. Sent que tenim el mateix desig de crear, d’acord amb unes mateixes incomoditats i problemàtiques a què ens enfrontam els joves de la nostra generació i que ens impulsen a fer renou”, expressa Solivellas. N’apunta “els problemes del canvi climàtic, la recent pujada de la ultradreta, el problema de l’habitatge, la massificació turística a Mallorca i la IA”, en el sentit que, diu, “finança governs com el d’Israel i multimilionaris feixistes com Elon Musk i deshumanitza l’art”. “No és que xerrem només d’això a la música, però, pel que percep, les incomoditats socials ens impulsen a fer la música que feim i que mou molts joves com a única manera de desfogar-se i evadir-se de la realitat”, confessa.

Solivellas, un dels més inquiets, ho denuncia: “Costa molt trobar concerts que ens acceptin amb el nostre estil de música, cobrar també és difícil i és injust, i els locals d’assaig que hi ha a Mallorca no tenen les millors condicions. El Govern hauria de finançar-ne o fer que siguin més accessibles per a tothom”.

Mothgruth és un altre quartet de grunge distorsionant amb seu a Palma. Els seus membres tenen entre 16 i 18 anys. “Vàrem començar fa poc més d’un any, quan teníem entre 15 i 17 anys. Engrescam i volem que més gent es fiqui en aquests tipus de moviments”, diu Amine Dalí, un dels dos guitarristes.

“La música ara mateix és l’art més antisistema de tots, ja que no depèn d’un sistema que impulsi la productivitat i es facin les coses amb el menor temps possible, sinó que necessita equivocar-se, reinventar-se i ser creada en el temps”, afegeix Solivellas.

Sigui com sigui, el fet que cadascú trobi el seu lloc ja és una altra qüestió. Xisca Roldán, de U. R. Bad, ho expressa així: “No pensam que formem part de cap escena o moviment musical en concret, sinó que volem que ens vegin com una banda original i intensa”.

El punk, el principal catalitzador

De tots els gèneres el moviment punk és el que mou més activitat entre els més joves. No debades, històricament sempre ha estat així: el fes-t’ho tu mateix.

Curriculum Vitae és, en aquest àmbit, una altra combinació palmesana multicultural, amb integrants del Perú i Veneçuela. “No m’agrada dir que som un revival, sinó que intentam ser màximament creatius i oferir alguna cosa nova a l’illa; la idea no és ser hereu directe de ningú”, assegura Àlex Cifre, baixista d’aquest quartet de músics d’entre 18 i 21 anys que completen Angervis Juan (guitarra), Renato Iglesias (veus) i Joan Nicolás (bateria). “Fins ara hem participat molt del punk mallorquí i hi tenim altres projectes, però trob que l’ideal seria generar una escena pròpia d’un vessant més experimental i pel qual crec que els joves s’estan movent des de l’underground i ho arribarem a veure en poc temps”, considera Cifre.

Per territori, Mallorca és l’illa que concentra més bandes menors d’edat. Però a les altres illes també hi ha sang jove. A Menorca, grups com Cendres i Cebes Seques (tots dos a Ciutadella), Forsaken (Alaior) i Res a dir (Ferreries), tots han actuat recentment al XV Festival Menorca Jove d’INJOVE Menorca, que també organitza el Talent Jove, per on han passat igualment La Huella i Els Nòmades. I a les Pitiüses destaquen The New Young Polaks, ara en punt d’aturada –amb Marc Serra, que estudia a Boston becat per la Universitat de Berklee–, i Niños Raros.

La majoria, en català

A més de ser representants del moment explosiu jove que viu el rock i malgrat estar en els marges culturals, la immensa majoria també canta en català, un fet que a diferència de temps enrere ara és viu i està a l’alça. “És una manera de rebel·lar-se contra un sistema que et diu que el català és una llengua ‘inútil’ i així cuidar-la un poc més. Potser no arribaré a tant públic, però trob que és més autèntic”, expressa Adrià Solivelles, de Young Noise. “Fer música en català és una qüestió de coherència. Entre nosaltres no xerram en castellà ni en anglès. Seria antinatural i degradant fer música en qualsevol altre idioma. L’excepció podria ser inventar-ne un de nou, però ja està massa vist”, afegeix Amaro Seoane, de BAF.

Miquel Seguí d’Ulls Secs ho considera: “És per allà on hem d’anar” perquè, segons diu, un se sent “molt còmode de cantar amb la llengua amb què pensa, somia i s’expressa de manera més pura. És la manera més directa i sincera d’expressar el que un sent”. Amb tot, però, el seu company Víctor Ricci hi afegeix: “És cert que al principi m’era estrany havent escoltat sempre música en anglès, com Radiohead, la nostra principal referència, però quan intentes fer una lletra és la manera més fàcil d’expressar què vols dir”.

Uns recentment premiats en aquest sentit són els manacorins Espurna, premi Ciutat de Manacor de cançó Guillem d’Efak 2026. Hugo Cobo (bateria) només té 15 anys; Roger Moragues (guitarra), 18; Ari Santos (veu), 21, i Arnau Galmés (baix), que en té 20, ho explica sense matisos: “No ha estat mai entre les nostres prioritats fer les cançons en cap altra llengua, sigui anglès o castellà, perquè trobam que quedaria fals. Escrivim el que vivim i ho solem viure en català”.