De quan el rei reconeix els seus errors
La majestat ètica d'Èdip a la recerca de la veritat brolla en la commovedora mirada d’Oriol Broggi sobre el clàssic de Sòfocles
Barcelona‘Èdip’ TEATRE ROMEA
13 D’ABRIL
Èdip és un ésser excepcional. Un polític humanista i un líder ètic sense parangó entre nosaltres. Èdip busca la veritat al marge de les conseqüències que se’n derivin i assumeix els efectes dels seus actes, tot i tractar-se d’una mala jugada del destí, de l’oracle concretament. Sí, Èdip és un heroi digne d’admiració malgrat haver matat el seu pare i haver-se casat amb la seva mare. I la seva majestat ètica a la recerca de la veritat, i la grandesa del càstig que ell mateix s’infligeix, brollen en la magnífica, commovedora, mirada d’Oriol Broggi sobre el clàssic de Sòfocles, probablement la millor de les tragèdies gregues.
La proposta de Broggi, deutora confessa del mestre Peter Brook i per això del classicisme més despullat, fa virtut del gran repte que suposa la manca d’acció: en aquests textos els fets es narren. Una oralitat que en les veus de Julio Manrique i els altres cinc intèrprets arriba amb claredat diàfana, en part per la lluminosa versió de Jeroni Rubió Rodon i en part per la impecable direcció d’actors. Una oralitat que, lluny de fer-se’ns estranya, ens aporta ressons d’un món que de tan antic és present en el dolor més tenebrós, en el determinisme d’uns déus que, com els de l’Hèl·lade però més invisibles, juguen impunement amb la humanitat. En un espai escènic buit -altre cop Brook- que evoca la ruïna d’un antic teatre, ja sigui de Grècia o del Líban, i la terrosa grogor de la terra calenta, la gran virtut de la proposta és reviure una història mil vegades explicada com si l’expliquessin per primer cop.
El millor de l’Èdip de Julio Manrique és la seva naturalitat. Un home senzill i just que s’ha fet rei gràcies a la intel·ligència, que li permet resoldre l’enigma de l’esfinx. Una mica altiu des de la posició dominant, i profundament feble quan els fets que l’inculpen es visualitzen. Formidables Carles Martínez, Mercè Pons i Ramon Vila en la modulació i en la respiració del que diuen. Certament, l’inici amb un text de Borges i la coda final inspirada en Èdip a Colonos i Mouawad no aporten gaire, però tampoc molesten en una funció sensacional.