Gabriel Janer Manila: “Record veure molta gent plorar rabiosament quan jo era petit”

PalmaA la darrera novel·la de Gabriel Janer Manila (Algaida, 1940), Galeria de solituds –publicada per Nova Editorial Moll– hi ha un bisbe que s’enamora de la seva secretària. I un convent governat pels interessos immobiliaris. I un frau amb un medicament produït a una universitat. I un botellòdrom, una illa massificada i uns hereus que, tanmateix, la vendran. Amb la destresa i l’humor d’aquell que ha dedicat tota una vida a explorar les fronteres entre la realitat i la ficció, l’autor s’acomiada de la novel·la –almenys ara mateix afirma que no en té cap altra de començada– amb un calidoscopi de petites grans misèries mallorquines.

Amb aquest llibre queda clar que de tot se’n pot fer literatura: Galeria de solituds és un repàs d’alguns dels protagonistes de la història recent de les Illes.

— Tot el que hi surt havia aparegut abans als diaris, l’únic que he fet ha estat prendre’n nota i filtrar-ho a través meu, és clar, per recrear-ho. Però la literatura no és res més que això: a partir d’una cèl·lula extreure’n bellesa, fins i tot d’aquells materials que no en tenen res, de bells. És com la vida, que pot sorgir del lloc més inesperat de tots.

Quan vàreu saber que volíeu fer un llibre a partir de la història del bisbe Salinas?

— Quan varen passar els fets reals jo ja vaig escriure un article defensant el bisbe; hi deia que no s’ha de castigar la gent que s’enamora. Castiguem la gent que fa coses dolentes i deixem fer aquells que s’enamoren! Ja ho deia Ramon Llull, que l’amor és mar tribulada! [Riu]

També teníeu ganes de parlar d’un convent d’on tothom vol treure rendiment…

— Que he connectat amb un altre fet real:l’incendi de Notre-Dame. Quan va passar, em vaig demanar si no havia estat el mateix monument que, cansat d’haver-se convertit en un espectacle, va decidir pegar-se foc. Per això a la novel·la tot passa en un ambient de dubte i incertesa que crec que ho fa encara més interessant. No sabem ben bé què hi passa, en aquest llibre, ni ho podem arribar a aclarir. Però, no és així la realitat, que cada dia ens deixa algun interrogant, alguna rialla i, per ventura, algun plor?

“Aquells que saben on van, no van mai gaire enfora”, hi deis. Sabíeu on anàveu amb la literatura?

— En absolut! [Riu] Jo vaig començar molt jove, quan tenia 16 o 17 anys. I en aquell temps no era com ara, que els joves tenen la possibilitat d’estar informats i d’haver llegit moltes coses. Vaig escriure la meva primera novel·la tractant de trobar l’estil dels relats orals que jo havia sentit contar al meu voltant. Les històries que m’explicaven varen ser la base de la meva literatura, no hi havia altre tipus de formació.

I molt menys en català.

— Jo devia tenir 13 o 14 anys quan vaig escriure per primera vegada en català. I va ser gràcies a un vicari del poble que ens va agafar i ens va dir que ens podia ensenyar una mica de mallorquí. Ell havia fet classes amb Francesc de Borja Moll i ens va ensenyar una mica d’ortografia. La meva primera novel·la, L’abisme, estava tota plena de faltes.

Però ja hi treballàveu aquesta oralitat tan present en tota la vostra obra, també a Galeria de solituds. És com si volguéssiu que tot allò que heu escrit entràs directament a formar part de l’imaginari col·lectiu gràcies al llenguatge de la memòria.

— Jo record molt un home que sortia a la fresca quan jo era petit. Jo el veia molt vell, però no ho devia ser tant [Riu]. I sempre que el vèiem ens posàvem tots al voltant d’ell. Volíem que ens contàs històries perquè havia estat soldat a la guerra de Cuba. Imaginau-ho, l’havien derrotat, però ho contava com una col·lecció de victòries. Tot era un triomf, tot ho explicava des del punt de vista dels vencedors! [Riu]. Ens quedàvem al·lucinats amb aquella novel·la d’aventures que ens explicava i, en acabar, nosaltres jugàvem a fer la guerra de Cuba.

Ara ja no s’usa tant això d’ajuntar-se per escoltar com els més grans conten històries. 

— Sembla que molts adolescents d’avui dia ja no tinguin arrels. Saber que eres una baula més d’una cadena que venia d’enrere i que continuaria després de tu et donava seguretat i fortalesa, et feia sentir lligat al passat i responsable del present. Ningú t’ho havia de dir, simplement ho sabies. Ara, en canvi, sembla que les històries familiars, les grans epopeies que tenen totes les famílies i que afecten els pares, els oncles, els padrins i els repadrins, ja no tinguin sentit. En el meu temps n’hi havia moltes de relacionades amb la Guerra Civil, és clar.

Què en recordau?

— Jo vaig néixer l’any 40, o sigui que no vaig viure la guerra, però sí que en vaig viure el dolor. Record veure molta gent plorar rabiosament quan jo era petit. La meva padrina, les meves ties… A la meva família ens en varen assassinar quatre, més tots els que varen tancar a la presó. Record molt bé els plors de la meva tia: li havien matat l’home i n’estava molt enamorada, i de tant plorar va arribar a perdre una mica de vista i tot. Ara, amb tot el que s’ha fet de les excavacions, hem intentat recuperar els ossos del seu home per ajuntar-los amb els d’ella, però no ha estat possible.

Què trobau del fet que el PP i Vox hagin pactat derogar la llei de memòria històrica?

— És deplorable i l’única esperança que podem tenir és que sigui per poc temps, perquè ara ja ho tenim. És el mateix que passa amb les retallades a la llengua, amb el que ens ha costat! Però jo he estat al costat de molta gent que ha lluitat molt per la llengua, i tota l’energia que s’ha creat amb tots aquests anys de lluita no pot haver desaparegut. Hi és encara, n’estic convençut.

La massificació és un altre dels eixos que travessen també aquesta darrera novel·la, com travessa gairebé tota la literatura que s’escriu actualment a les Balears.

És bo que la literatura parli del seu temps perquè, en realitat, no es pot fer cap altra cosa. Ja pots dir que situes una novel·la al segle IV, que, tanmateix, hi parlaràs del teu temps. És el que em va succeir a George, el llibre que vaig dedicar a George Sand i Chopin i el seu pas per Valldemossa. Ella havia dit, en tornar, que no pareixia ver que a unes terres tan belles hi visquessin uns homes tan malvats. I jo defensava que, amb el temps, aquells homes havien aconseguit que el paisatge tornàs malvat també. El bon paisatge no havia creat bones persones, sinó a l’inrevés. Que no és ben actual, això? Que no parla del nostre temps?