Observatori
Cultura21/07/2023

Rapsòdies i influències a Bellver

Quart i penúltim concert dels Estius Simfònics, el qual, per no perdre el costum, planteja una estructura no gaire convencional

PalmaQuart i penúltim concert dels Estius Simfònics, el qual, per no perdre el costum, planteja una estructura no gaire convencional, perquè el més habitual és que el pianista convidat interpreti la peça que li correspon fins a la mitja part, amb bis inclòs, mentre que després del descans qui pren possessió de l’escenari és l’orquestra. Per a l’ocasió va ser l’orquestra l’encarregada d’obrir la vetllada amb una peça curta, com és el cas i costum. Hattori i la Simfònica ho varen fer amb Pavana per a una infanta difunta, de Maurice Ravel. Una composició de joventut –24 anys– per a piano sol. Era la segona que signava i exhibia en públic. Va ser Ricard Viñes l’encarregat d’estrenar-la i, tot i que Ravel la trobava massa senzilla, amb moltes influències alienes i fins i tot estructuralment pobra, es va convertir en un èxit. Una circumstància que va fer que la convertís en una peça per a orquestra, que és la que es va interpretar a Bellver. Però les senzilleses també les carrega el diable i trobar el tempo resulta sempre un exercici gairebé de funambulisme. Ha de ser lent, com correspon a la dansa que dona nom a la composició, però tampoc no massa. Ja ho va recordar Ravel a un dels seus intèrprets quan li etzibà: "El títol es Pavana per a una infanta difunta, no Pavana difunta per a una infanta. Tot i això, després del Bolero, és una de les més interpretades del bascofrancès. Va quedar una mica plana. La temperatura no hi ajudava.

Aparegué Hyung-Ki Joo, que ja havia actuat al Castell, també compartint escenari amb Joji Hattori, per a interpretar de bell nou Ravel, el Concert per a piano i orquestra en sol major. Al compositor li va costar Déu i ajuda acabar-lo, entre altres raons perquè en aquell moment tenia l’encàrrec de compondre el Concert per a la mà esquerra, per a Paul Wittgenstein, i estava amb el Dédal 39, un poema simfònic que mai no va veure la llum. Però hi havia una altra raó. Ell volia ser l’encarregat d’interpretar-lo, cosa que finalment no va succeir. El va estrenar, però a la batuta, mentre que al piano l’honor li va correspondre a la seva amiga Marguerite Long un 14 de gener de 1932. Eclèctic, com en ell era habitual, va beure de mestres com Mozart i Saint Saëns, però no és menys cert que en el primer moviment hi podem sentir algunes frases que ens recorden la Rhapsody in blue del seu admirat George Gershwin, a qui va conèixer a la seva gira nord-americana. Va ser el dia del 53è aniversari de Ravel, quan Gershwin li va demanar per ser el seu alumne. Amb bon criteri, el francès li va contestar que perdria la seva espontaneïtat i deixaria de ser un Gershwin de primera per a convertir-se en un Ravel de segona. Una amalgama d’estils que Ravel va combinar amb destresa i Hiung-Ki Joo va resoldre amb eficàcia, encara que en el segon moviment l’orquestra engolís  el teclat en un parell d’ocasions. Al tercer moviment el pianista va augmentar el volum i la intensitat, i va treure el millor d’una composició tan calidoscòpica com aquesta.

Cargando
No hay anuncios

Després de l’intermedi, el piano encara era allà, que diria Monterroso. Hi havia de ser, perquè novament Hyung-Ki es posés mans a l’obra per a interpretar la Rapsòdia simfònica, de Joaquín Turina. El pianista va treure del calaix, que semblava una mica tancat, tot un seguit d’excel·lències. Molt més intens, amb molta més desimboltura, agilitat… El concert va apujar el nivell. Turina de bell nou a escena, amb L'oració del torero, una composició impressionista, per a orquestra de cordes, però no gaire impregnada de les influències franceses d’anteriors partitures, amb molt color de nova fornada, però sense perdre l’esperit dels seus orígens, com no és difícil imaginar amb el títol. La formació, amb Gina Nicola com a concertino, semblava que s’havia tret la xafogor de sobre i la nit brillava d’una altra manera. 

Per a finalitzar, l’única peça que es pot escoltar, encara que sigui tangencialment, d’Emmanuel Chabrier. Segur que a qui més qui menys li sonava Espanya, una altra rapsòdia. Però qui era Chabrier: un compositor que en vida va ser famós i escoltat i el temps l’ha esborrat. Ell era el de les influències de la Pavana de Ravel.