Cinema
Cultura 13/01/2022

Quim Gutiérrez: "Treballant a França t’adones del que vol dir haver passat per quaranta anys de desert cultural a Espanya"

L'actor consolida la seva relació amb el cinema francès amb la pel·lícula 'Madeleine Collins'

3 min
Quim Gutiérrez a 'Madeleine Collins'

BarcelonaLa relació de Quim Gutiérrez (Barcelona, 1981) amb el cinema francès és cada vegada més profunda: el personatge que interpreta a la pel·lícula d’Antoine Barraud Madeleine Collins, que arriba aquest divendres als cinemes després de l’estrena a la passada Mostra de Venècia, és el que té més matisos i més recorregut emocional. “Tinc un personatge complex per la història mateixa i per la seva psicologia; realment era irrenunciable, no vaig haver de pensar-m’hi gaire”, diu l'actor barceloní.

El personatge de Gutiérrez a Madeleine Collins és Abdel Soriano, un home de qui no queda clar si és d’origen espanyol o marroquí. Això li va permetre tenir un cert accent parlant en francès, però treballar en una llengua estrangera és sempre un repte. “Hi ha dues àrees a treballar en relació amb la llengua a les pel·lícules estrangeres –explica–: una és l'idioma i aconseguir un nivell d’acord amb el personatge, aquesta és la part més tècnica”. L’altra, diu, és més "interpretativa": “Té a veure amb com organitzem les emocions a nivell mental amb el llenguatge; les connotacions que té dir a algú t’estimo tant en català com en castellà no són les mateixes que en francès, perquè són emocions que no has expressat mai en francès. Això que pot semblar tan insignificant, per a mi, és l’inici de la interpretació. Crec que és una qüestió de temps i de fer camí emocional en un altre idioma fins que aconsegueixis que sigui tan ple com en el teu”.

La protagonista de Madeleine Collins és una de les actrius de moda a França en els últims anys, Virginie Efira, que es posa dins la pell de la Judith, una dona que porta una doble vida entre Suïssa i França. D’una banda, té una filla amb l’Abdel i de l’altra, dos fills més grans amb el Melvil (Bruno Salomone), i al llarg de la pel·lícula l’espectador veu com aquest equilibri trampós s’anirà trencant. La doble vida de la Judith també fa pensar que els personatges amb una doble vida acostumen a ser homes i que l’Abdel ha d’assumir una postura que li pot resultar incòmoda. “La pel·lícula parla clarament d’això –explica Gutiérrez–. El meu personatge es dedica a la criança de la filla d’una manera entregada, encara que probablement és poc hàbil emocionalment. No és la d’algú que busqui la paritat de les tasques a casa, i sens dubte veure’s en aquesta posició l’emprenyava, i crec que clarament s’imaginava que estava fent de dona”.

Quim Gutiérrez va entrar en el projecte el 2016, però va quedar ajornat per raons financeres fins al 2019. Va ser aleshores quan va fer una prova amb Virginie Efira. “L’entesa amb la Virginie des del primer moment va ser fantàstica”, diu Gutiérrez, encara que la manca de domini del francès li va dificultar seguir l’humor de l’actriu i el director. “El càsting va ser horrible! –recorda Gutiérrez–. Tot el que té a veure amb la interpretació va estar molt bé, però he de reconèixer que ho vaig passar fatal durant tot el procés d’arribar al pis on fèiem la prova perquè feia temps que no parlava francès i l’Antoine i la Virginie es van posar a fer bromes i comentaris, i jo no entenia res!”.

Madeleine Collins és la tercera pel·lícula francesa de Quim Gutiérrez després d'Els ulls grocs dels cocodrils (2014) i Wùlu (2016), i els seus pròxims projectes també estan vinculats amb França: Un año, una noche, d'Isaki Lacuesta, sobre l’atemptat a la sala Bataclan de París, i École de l’air, de Robin Campillo, el director de 120 batecs per minut (2017). “Ha passat molt temps entre les unes i les altres. Les pel·lícules franceses tenen una presència molt puntual en la meva trajectòria”. Així i tot, Gutiérrez assegura que estaria “encantat” de tenir-hi una relació tan sòlida com la que hi té l’actor català que més hi ha treballat, Sergi López. “A França la indústria se suporta damunt un espectador que entén la cultura d’una manera molt diferent de com s’entén aquí. Treballant a França t’adones del que vol dir haver passat per quaranta anys de desert cultural a Espanya. A Espanya s’entén molt el cinema com a entreteniment i el percentatge que el percep com a cultura no permet que se sostingui; això fa que els gèneres en què podem treballar siguin els més propis de l’entreteniment, el thriller i la comèdia”, conclou.

stats