PalmaContinua la tradició. El Festival de Pollença, enguany més orquestral que mai, ha incorporat de bell nou la presència en la seva programació de l’Orquestra Simfònica Illes Balears. És el colofó d’or a la sempre densa temporada, com un merescut regal de prestigi. L’ocasió va gaudir de la direcció de Patrick Hahn i del violoncel·lista Alban Gerhardt com a solista interpretant el Concert per a violoncel en mi menor op. 85 d’Edward Elgar. Una obra de maduresa, la seva darrera peça orquestral, com un testament, el d’un home major i malalt que esbrina el final de la seva existència i vol explicar el seu estat amb aquest intens i dolorós gemec. Ni un brot d’entusiasme des del lament inicial de l’instrument solista, que no fa altra cosa que presagiar i confirmar tot el que vindrà a continuació, quan les violes l’acompanyen en aquest primer, ombrívol i profund passeig. Un adagio moderato. Alban Gerhardt, gran protagonista, va aconseguir fer sorgir del seu instrument la immensa riquesa melòdica que atresora la composició, amb una lectura molt introspectiva que, d’alguna manera, aportava fidelitat a l’esperit de l’original. Patrick Hahn, el jove director austríac, d’una banda, i la Simfònica, de l’altra, oferien la imprescindible ponderació i circumspecció per aconseguir l’idoni equilibri d’una partitura que concentra bellesa i tristesa a parts iguals. Amb un Preludi de Johann Sebastian Bach, Alban Gerhardt va fer com si acabàs la seva intervenció.
No va ser així. Un detall que l’honora, i no és menor. Significatiu. Alban Gerhardt es va incorporar a l’orquestra per interpretar la peça que coronava la funció, la lluminosa Shérezade op. 35 de Nikólai Rimski-Kórsakov, basada en alguns dels contes de Les mil i una nits, els quals la protagonista que dona títol a la composició explicava al sultà Shahriar per a aplacar-ne la ira. Però aquesta és una altra història. La composició és tot un escandall de delicadeses amb què alguns dels instruments llueixen les seves millors virtuts. Així, Spahiu, Bleuse, Miralles, Arnal i Fortea —violí, violoncel, flauta i oboè— exhibiren moltes de les seves habilitats en una petita gran meravella que de tan colorista que és mai no deixa de brillar, tal com va succeir en aquest segon concert del Festival de Pollença. Un segon concert que es va iniciar amb un Preludi de Tristany i Isolda, que, d’alguna manera, va patir el mal de les referències, però que en qualsevol cas va servir com a bon prolegomen de la peça del britànic. Un alemany, un britànic i un rus… ens oferiren un altre bon concert del nivell i prestigi de l’esdeveniment que ens ocupa i ocuparà tot el mes d’agost.
