PollençaPollença/Claustre.- Després de Cecile McLorin com a preàmbul d’aquest incommensurable seixantè aniversari, el claustre de Sant Domingo continuà vestit de gala per rebre la Simfònica de les Illes Balears, dirigida pel mestre novaiorquès Joshua Weilerstein. Era difícil començar millor, perquè ho va fer amb l’Obertura-Fantasia de Romeu i Julieta, de Piotr Ilitx Txaikovski. Un poema simfònic, sense nombre d’opus, d’una bellesa sublim, que recull des dels moments eclesiàstics de la narració fins al suïcidi dels protagonistes amb dos contundents cops de plat. Naturalment, abans fa tot un recorregut pel tarannà bel·licós d’ambdues famílies, rubricat pel meravellós tema d’amor, amb el corn anglès, Romeu; la flauta, Julieta; i les trompes com a contrapunt d’uns violins que sonaren amb tot el sentiment que requereix aquest tan delicat com intens passatge de la història/llegenda, que no per massa coneguda ha perdut l’essència de l’eternitat de l’amor. Tot això és el que va reflectir Txaikovski en un dels moments cabdals de la seva afligida existència, si és que en va tenir algun que no ho fos. I així ens ho traslladaren Weilerstein i la Simfònica amb tots els seus inabastables, elegants i determinants matisos que anunciaven el luxós nivell de la vetlada.
Semblava que qualsevol música que vingués a continuació difícilment ens faria oblidar l’inoblidable primer episodi. Però el segon capítol també estava farcit de molts noms i llinatges a tenir en compte, com per exemple el del violoncel·lista Edgar Moreau interpretant el Concert per a violoncel núm. 1 en la menor, op. 33, de Camille Saint-Saëns. Una composició que tant Xostakóvitx com Rakhmàninov varen considerar com el millor concert per a violoncel de la història, tot i no ser decididament virtuosista, ni per descomptat exempt de dificultats. Dificultats que es van incrementant progressivament al llarg de la peça. Per part seva, el pianista i musicòleg Donald F. Tovey va escriure que “és un concert en el qual l’instrument solista mostra tots els registres sense la menor dificultat en la penetració de l’orquestra”. No hi ha treva per al solista, un Moreau segur, consistent, fresc i espontani. Des de l’inici, quan tan sols un breu acord de l’orquestra precedeix el poderós atac del violoncel, on desenvolupa de manera clara i llampant el tema principal, que conclou amb la primera gran exhibició per part del solista, després de la llarga introducció, amb un recorregut de dobles cordes fins que arriba el silenci amb el qual dona pas a l’orquestra. El conjunt és el que obre el segon moviment, sense pausa, com ho va decidir el compositor seguint els consells de Liszt, fins que de bell nou el protagonisme passa al violoncel. Un lleuger diàleg posa una mica de pau entre els protagonistes, per a tot just després, al tercer moviment, també sense interrupció, iniciar un pols prou complicat i esgotador que situa la composició a la peanya de la qual, des de la seva estrena, mai no ha baixat.
Cada cop semblava més difícil superar el llistó on l’havien enlairat Moreau, Weilerstein i la Simfònica, però encara quedaven uns tirabuixons d’autèntic luxe per arrodonir la funció. La Simfonia núm. 1 en do menor. op. 68, de Johannes Brahms, la que va decidir compondre quan a vint-i-un anys va escoltar per primer cop la Novena de Beethoven. Va trigar vint-i-dos anys més a donar-li la forma que ell considerava idònia, sense defugir les influències del mestre, sobretot amb aquest final vigorós i eclèctic que ratifica amb un in crescendo constant i implacable. Joshua Weilerstein, sense partitura, va exhibir virtuts, qualitats i habilitats per donar i vendre. Una explosió de talent incommensurable per a un vespre que no va fer més que justícia a la història d’un festival llegendari i per molts anys.
