Literatura
Cultura12/03/2024

Llorenç Romera: "El poeta és una antena, no un geni que s'ho inventa tot"

Poeta i músic

PalmaDesprés d’un grapat de poemaris i d’àlbums amb Salvatge Cor, sembla que Llorenç Romera comença a tenir clar quins són els temes que nodreixen la seva trajectòria. No és que hagi trobat un corpus, ni molt menys, és que sense voler s’ha adonat que des de sempre l’ha estat cercant. El cos, l’ego, la identitat: tot allò que configura com ens veim a nosaltres mateixos i com ens perceben els altres és també present al seu darrer recull de poemes, Ca nostra és un abisme, que publica Nova Editorial Moll. El presentarà aquest dimecres dia 13 a la llibreria Drac Màgic de Palma. 

Tot i que hi tractau temes que ja heu tractat abans, aquest poemari és una espècie de renaixement com a autor, no és així?

— Bé, és una mica com si hagués arribat a un atzucac i els versos fossin cada vegada més esparsos i sintètics. Cerc una idea més essencial, que resulti transparent per a la persona que ho llegeix, i en aquest sentit li fot molta canya a l’ego. Em preocupa que com a persona que escriu se’m pugui interpretar com un flipat, d’alguna manera. Perquè el que jo cerc és reflexionar sobre la condició humana, i ja sé que això sona molt pretenciós…

La poesia és una eina de comunicació, no? I el poeta de vegades no encaixa en aquesta definició…

— Totalment, hi ha algunes concepcions que entren en conflicte amb la poesia popular, que no deixa de ser una font de saviesa compartida. Evidentment, tu dones el teu punt de vista, i això suma a la perspectiva col·lectiva, però per a mi no deixes de ser una esponja que s’impregna d’altres companys i companyes, i també d’altres autors. Per a mi el poeta és una antena, no un geni que s’ho inventa tot. 

Cargando
No hay anuncios

Tanmateix, aquesta posició, envers la poesia i la música, l’heu ocupada sempre des d’una certa convivència amb el sentit de l’humor. 

— A mi m’agradaria que la gent pogués riure en llegir Ca nostra és un abisme, crec que no ens hem de prendre tan seriosament a nosaltres mateixos. Ara bé, al final del poemari pot ser és més difícil perquè es fa més evident que s’hi mira als ulls al suïcidi, que és un tema tabú encara ara. No es tracta amb la seriositat que convindria i, en aquest sentit, el mecanisme de defensa de la veu poètica és emprar l’humor, però no per riure, sinó perquè no té escapatòria. És aquesta rialla nerviosa que sorgeix quan és improcedent riure, quan no saps com gestionar una situació. 

Cargando
No hay anuncios

Quina va ser la que va donar inici al poemari?

— Era l’any 2017 quan amb el meu germà i la meva germana érem de viatge pel centre d’Europa. I record entrar a una sinagoga a Praga i hi havia els noms de persones assassinades en un camp de concentració nazi, i allò va ser un xoc molt bèstia. Vaig començar a escriure uns versos que deien “Casa museu, feta d’ossets d’infants no nats, façana” i… I van sortir una quinzena de poemes del llibre, que he purgat durant aquests anys, però tot va començar en aquest viatge. L’impacte de pensar en aquest desastre, simbòlicament també, va ser molt profund, com la visita a la casa museu de Kafka, que també ha influït molt en aquest poemari, com ho ha fet Alejandra Pizarnik, per exemple. 

Tots ells també s’enfilaven a l’abisme que pregonau que són totes les llars…

— No m’hi referesc tant com un espai arquitectònic com des de la visió del cos, el cos entès com a temple des d’on ens veim abocats a aquesta sensació. Podria haver-se dit “cos nostre, ets un abisme”, ben igual. 

Cargando
No hay anuncios

Un abisme que ja fa un parell d’anys que explorau a través de la vostra música i de la vostra poesia. 

— Sí, bàsicament em deman qui som, una vegada i una altra, i si aquesta identitat és única o és diversa. I quins conflictes es deriven de tot axò: una persona és una en un context determinat i per molt que no canviï moltíssim, es comportarà de maneres diferents en diferents situacions. I és aquí on hi ha moltes preguntes, són aquests canvis que ho mouen tot. I d’alguna manera jo sent que encara cerc un lloc al món, a través de tot això. Bé, és el que feim tots, o no?

Ho feis a través d’aquest nou poemari, però també a través de la música perquè, de fet, estau a punt de llançar un nou senzill també amb Salvatge Cor, no és així?

— Sí, ja feia temps que el fèiem en directe, és un tema basat en un poema d’Enric Casasses i es diu Ja sé l’amor. Divendres el llançam, és una canço que ha canviat molt i ha passat per moltes etapes, una primera més rockera, després més folkie, i ara… Ara m’han dit que és una jota encoberta! (riu) Jo tenia la sensació que podia ser una cançó tradicional, sí, i es veu que ha acabat sent una jota!