La poesia per a majories d'Elvira Sastre sonarà al Guitar BCN

BarcelonaPocs poetes actuals tenen l’impacte popular d’Elvira Sastre (Segovia 1992), autora a més de la columna Madrid me mata a El País els articles de la qual aplega en un llibre que es publicarà a finals de febrer, guanyadora del premi Biblioteca Breve 2019 amb la novel·la Días sin ti (Seix Barral), traductora i amb un més que notable poder de convocatòria en directe. “He estat en escenaris davant de molta gent, i rebre aquesta energia impressiona bastant –recorda per telèfon–. Però rebre-la de més de 4.000 persones que estan en silenci per escoltar-te en un recinte tan gran com el WiZink Center de Madrid és una cosa que no oblidaré mai”. Efectivament, més de 4.000 persones van seguir el recital poètic i musical Desordenados compartit per la poeta i el músic Andrés Suárez a finals de 2019. Dos anys després, Sastre ha estrenat un altre espectacle amb el músic Manu Míguez, amb qui aquest dijous actua a la Sala Barts (20.30 h), dins del festival Guitar BCN.

D’aquest nou espectacle ha dit que és “una anada d’olla”. “Fusionem poemes amb tota mena d’estils: barregem electrònica, distorsió de veu, tot el que ens ha passat pel cap. I al final és un viatge molt potent”, diu. La idea era dur un pas més enllà el compromís entre poesia i música que Sastre i Míguez al qual van arribar al disc Elvira en voz (2020), i tirar pel dret sense que ningú els freni. “Hem deixat de banda la guitarra i la part acústica”, informa una poeta que admira lletristes com Leonard Cohen. “I també d’altres que han esdevingut amics com Andrés Suárez i Marwan”, afegeix.

Elvira Sastre, que va debutar com a poeta amb Cuarenta y tres maneras de soltarse el pelo (2013) –amb pròleg de Benjamín Prado–, es va estrenar com a novel·lista amb Días sin ti, un llibre amarat del respecte per la gent gran, una temàtica que la pandèmia ha fet encara més vigent. “La pandèmia ens ha fet més conscients de la realitat i del món on vivim –diu–. Hem vist més el maltractament que han dispensat algunes institucions a la gent gran. Però també hi ha hagut iniciatives de gent jove que amb esforç, feina i dedicació estan ajudant la gent gran. Espero que aquesta connexió es mantingui”. 

En l’aspecte professional, la pandèmia no ha sigut invisible per a Sastre. “Durant el confinament no em sortia escriure ficció. Sí que havia d’escriure els articles per a El País, i aquest va ser el contacte que vaig tenir amb l’escriptura. Això em va salvar una mica en una època en què en la part poètica i de ficció no tenia res a explicar”, diu.