Victoria Szpunberg: “Quan era petita vam estar vivint en un soterrani i a una platja de forma clandestina”

BarcelonaLa història familiar de Victoria Szpunberg (Buenos Aires, 1973) s'explica a través de la fugida. Els seus avis paterns, jueus, van marxar de la ciutat ucraïnesa de Berdítxiv a principis del segle XX per escapar dels pogroms. Cinc dècades després, els pares de la directora i dramaturga van fugir de la dictadura militar de l'Argentina i van aterrar a Barcelona. Szpunberg tenia quatre anys i va fer del Masnou casa seva. La directora i dramaturga, premi Ciutat de Barcelona per L'imperatiu categòric (2024) i autora d'espectacles com El pes d'un cos (2022) i La màquina de parlar(2007), imagina a La tercera fuga una família desarrelada i desterrada que s'inspira en la seva i que comença una vegada i una altra en un nou país. Protagonitzat per Clara Segura, l'espectacle ha convertit Szpunberg en la primera dona que dirigeix i escriu una obra a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya. Hi serà des del 24 d'abril i fins a l'1 de juny.

Al programa de mà expliques que La tercera fuga surt d’una pregunta de la teva filla. Com va anar, això?

— És una coincidència. Just havia esclatat la guerra a Ucraïna i m’havia fet pensar en el meu avi, que era d’un poble del nord. Això em va fer connectar amb aquesta branca familiar. I, en paral·lel, la meva filla va entrar a la preadolescència i va començar a preguntar d’on era el nostre cognom. 

Com has transformat la història de la teva família en un espectacle sense fer-ne autoficció?

— És veritat que tinc una bona trama familiar per fer-ne un espectacle, però no soc partidària de fer servir el jo en primera instància. És un tipus de pràctica teatral que no m’atrau. Vaig fer un pacte amb mi mateixa: sempre trec material de la meva experiència, però a l’escenari no hi apareix la Victoria Szpunberg com a protagonista. Vaig parlar amb un molt bon amic, l’Albert Pijuan, i vaig proposar-li de fer aquesta història junts perquè ell m’ajudés a distanciar-me’n i a convertir-la en ficció. 

Com ha canviat la teva relació amb la família arran de l’obra?

— Amb la meva família de l’Argentina no hi tinc gaire relació per qüestions ideològiques. El meu pare [el poeta Albert Szpunberg] va ser una persona molt compromesa, va arriscar la seva quotidianitat i tant ell com la meva mare van posar el cos i l'ànima en la lluita dins de l’esquerra guevarista. La família d’ell se’n va distanciar molt, per dir-ho suaument. Fins i tot la seva germana es va canviar el cognom, perquè en aquell moment el meu pare era una persona força buscada i el seu entorn estava en perill. Després les relacions s’han anat deteriorant.

Ell va morir el 2020. Has pensat què t’hauria dit si hagués pogut veure l'obra? 

— Sí, això em produeix molta tristesa i molta emoció. Seria una meravella que ell la pogués veure, però en certa manera també hi ha una connexió amb el fet que jo l’estigui fent precisament ara i amb les persones que ens deixen i que ens estimem tant.

En un moment de l’obra un personatge diu: “Què és un cognom? Una fila de lletres”. Però el teu cognom et connecta justament amb el teu pare i amb tot el que va fer. 

— I, a més, en queden molt pocs, de Szpunbergs. De fet, una de les parts que és real és la connexió dels protagonistes amb un familiar del Brasil que exerceix de narrador. El meu avi va arribar a l'Argentina, d’Ucraïna, amb el seu germà. A l'entrar a la frontera, al meu avi li van posar Szpunberg i al seu germà Spunberg, perquè el cognom començava amb la lletra xeix de l’alfabet rus i els oficials no el sabien interpretar. Un es diu d’una manera i l’altre de l’altra, però som família. Un temps després, el fill del germà va marxar al Brasil i va tenir una criatura amb una prostituta. Aquesta persona és el meu cosí segon, va muntar una fàbrica de bolquers i ara és un senyor obsessionat amb el nostre arbre genealògic. 

Els protagonistes de La tercera fuga arriben a Barcelona totalment per atzar. En el vostre cas també va ser així?

— No tant. Quan jo era molt petita vam estar uns mesos vivint en un soterrani i després a una platja, de forma clandestina, fins que vam aconseguir fugir a l’Uruguai en cotxe. Allà vam agafar un avió cap a París perquè el meu pare coneixia molt Julio Cortázar i altres intel·lectuals que s’hi havien establert. Però la meva mare no sabia francès. Al cap d’un temps vam decidir venir a Barcelona perquè aquí hi havia la novel·lista Ana Basualdo, que era molt amiga del meu pare. Vam anar a parar al Masnou i allà em vaig criar amb una nova família, els meus amics, una colla en què tots som fills d’exiliats. 

Com recordes aquella època?

— Tots vam arribar en situacions d’extrema precarietat, de trauma, de desestructuració. L’altre dia una amiga em deia: "Vam tenir una infantesa terrible, però quina sort que tu l’hagis convertit en teatre". Els nostres pares carregaven problemes de xoc posttraumàtic. A l’època de la dictadura i de la militància ells vivien amb l’adrenalina tan disparada que ni s’adonaven que estaven posant en risc els seus fills. I després arriben aquí al Masnou i els van sorgir problemes econòmics i de tot tipus, van haver de treballar venent artesania. Amb el que vam tenir sort és amb el fet que ens van donar una targeta de refugiats i, molt ràpidament, la nacionalitat. 

Com et relaciones amb la teva identitat? Fa un temps deies a l'ARA, amb orgull, que ets catalana i t'hi sents.

— Ara ho dic perquè m’he reconciliat amb moltes coses. Sempre he estat una persona qüestionadora, autoexigent i molt crítica. Però la maternitat m’ha portat a relaxar-me en molts aspectes. No puc estar sempre confrontant-me de manera tan directa, estressant i exigent amb el meu entorn. A la nostra societat parlem molt del jo i molt poc de l’altre, és una de les assignatures pendents. La maduresa m’ha portat cap aquí. Escriure en català m’ha donat plaer en la creació i un sentiment de pertinença, que tothom necessita. 

Al principi escrivies en castellà. Què va passar perquè fessis el canvi de llengua?

— No sé si a tu també t’ha passat: saps aquesta sensació, quan ets petita, que fan una festa i no et conviden? És molt desagradable, tot i que en realitat el drama és petit, no una gran tragèdia. Però, perquè et convidin, l’altre també ha de sentir que en tens ganes, has de fer alguna cosa. M’he format i estic fent carrera aquí, la meva dramatúrgia està profundament vinculada amb el teatre català. Ara ja m’hi sento bastant partícip i això em satisfà. És una fita. 

És un posicionament poc comú entre els artistes. Molts creadors justifiquen la necessitat d’escriure en la seva llengua materna perquè no els surt d'una altra manera i perquè diuen que els resulta més fàcil, més còmode, que transmeten de forma més pura o veritable allò que volen dir.

— No sé si la comoditat i la puresa són tan necessaris en l’escriptura. D’entrada el concepte de puresa no m’agrada, soc bastant militant de la impuresa. Pel que fa a la comoditat, és un tema molt relatiu. Prefereixo parlar més d’un sentiment de llibertat. Si m’estan insistint que escrigui en català, com que sóc una persona d’esperit irreverent, possiblement em sortirà no fer-ho. Però si em deixen triar, qui diu que en català no puc trobar una llibertat molt enriquidora i estimulant? 

A l’espectacle s’hi parlen vuit idiomes (català, castellà, rus, ucraïnès, italià, francès, anglès i portuguès). Com ho heu treballat?

— Per sort l’Albert Pijuan té el nivell K de català, que em dona una mena d’empara. Ell és el meu còmplice i coneix la llengua catalana com molt pocs. Junts hem jugat i hem connectat amb l’humor negre i amb la ironia. Quan el teatre és esclau de les normes, quin avorriment. A la companyia, que és boníssima, no hi ha ningú amb prejudicis ni amb les idees molt rígides. Hem tingut l’assessorament de Golda van der Meer per a l’accent i la cultura ídix, del Miquel Cabal per als accents ucraïnès i rus, la Romina Cocca per a l’accent argentí i l’Iban Beltran per a la dicció en català. 

Amb els personatges argentins i amb els catalans, algunes escenes freguen la caricatura. Fas broma del pa amb tomàquet, de la milanesa, del mate… 

— Sí, volia riure, perquè l’humor és un recurs fonamental i una eina per sobreviure, malgrat que l’obra parli de situacions molt dures. Hi ha escenes en què juguem amb certs trets de caricatura però perquè la paròdia s’ho pot permetre. L’espectacle abraça 100 anys d’història. Hem intentat buscar un equilibri, i per això està pensat com una faula o una epopeia sense entrar en qüestions molt íntimes o psicològiques ni en detalls molt concrets. Els protagonistes podrien ser de Palestina perfectament, o gent que va haver de marxar de Catalunya en el seu moment, o els espanyols del sud que van venir aquí. Tots els desterrats poden sentir-se identificats amb el que passa a l’escenari. 

A la Barcelona del present, el turisme i el moviment migratori dels expats han transformat la capital catalana en una ciutat gentrificada i globalitzada. Com et relaciones amb tot aquest context?

— Tenim la mirada desenfocada. De vegades estem jutjant o estigmatitzant gent que ve de fora a Catalunya perquè no té on caure morta i, en canvi, ens encanta tenir botigues amb els rètols en anglès i gent rossa i cosmopolita com a veïns. Això és d’una hipocresia fastigosa. Jo mateixa he hagut de marxar del pis on vivia perquè m’apujaven el lloguer i no el podia pagar. Era un edifici del carrer Balmes on vivíem famílies amb un lloguer assequible. Ara està ple d’expats amb contractes temporals, noruecs i alemanys que guanyen 7.000 euros al mes. Barcelona s’ha convertit en un decorat, aquesta gent no genera xarxa i, en canvi, ha canviat l’ecosistema de la ciutat. Si vens de fora has de contribuir al lloc on arribes, no colonitzar-lo.

Ets la primera dona que escriu i dirigeix un espectacle a la Sala Gran. Et fa impressió?

— Fa molts anys que em dedico al teatre. Patia més quan no em feia cas ningú i havia de comptar els espectadors que no pas ara, perquè sé que hi ha tot un equip al darrere que treballa per comunicar i fer promoció de l’espectacle. Tenir aquest privilegi hauria de ser normal per als artistes, però no ho és. No vull dir que em mereixo ser aquí, perquè s’ho mereix molta gent, però estic reconciliada amb el que he fet. La història que expliquem té sentit, i ho fem amb tot l’amor, la dedicació i l’exigència possible. Ara ja depèn dels espectadors, que al final són els que decideixen.