Cultura 03/06/2019

Una pedra de Camden per a la “donassa” Pessarrodona

L’absència de Cuixart marca el lliurament del Premi d’Honor

Valèria Gaillard
3 min
Una pedra de Camden  per a la “donassa” Pessarrodona

BarcelonaNo havien passat ni deu minuts de l’inici de l’acte quan els crits de “llibertat, llibertat!” van ressonar contundents davant les paraules de Jordi Cuixart que llegia l’actriu Mercè Martínez: “No visc la meva situació com una derrota, sinó tot el contrari”. Amb aquest to reivindicatiu va engegar ahir al vespre un lliurament del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes que, per segon any consecutiu, arribava inevitablement marcat per l’absència del president d’Òmnium. “L’Estat ens demana de 17 a 25 anys de presó, però no han entès res, la por a escoltar és el seu únic enemic”. I va continuar: “Volen que el president d’Òmnium es podreixi a la presó, però no hi ha res amb més poder que la paraula, com deia Dickinson, i per això cada dia entre reixes pren el més alt dels sentits”. Va reblar el clau fent seu el lema de la “donassa” Marta Pessarrodona: “Més enllà de la poesia, res!”

La poeta, assagista, traductora i biògrafa de Terrassa va ser objecte d’anàlisi de diversos especialistes -Lluïsa Julià, Pere Ballart, Àlex Susanna, entre d’altres- que van anar desgranant en un diàleg televisat la seva obra polièdrica. Àlbums de família en què se la veia de nena -en el blanc i negre de la postguerra-, entrevistes en què apareix amb amics i alguns dels seus poemes recitats van amenitzar una vetllada en què també hi va haver actuacions musicals i de dansa. En conjunt, i davant d’un Palau de la Música ple com un ou -amb el president de la Generalitat, Quim Torra, encapçalant la llista d’autoritats, i personalitats del món cultural, com ara els editors Emili Rosales del Grup Planeta i Joan Sala de Comanegra, sense oblidar la dona de Cuixart, Txell Bonet-, les diverses actuacions van anar oferint un retrat virolat i entretingut d’aquesta intel·lectual amb vocació internacional. Efectivament, la pancarta de “Llibertat presos polítics” compartia escenari amb un eixam de paraules: “Poesia, Londres, Conversa, Paraula, Vida, Donassa, Berlín, Barcelona”.

Poesia a vuit bandes

De cop, van sortir a l’escenari vuit joves poetes -Sílvia Bel Fransi, Mireia Calafell, Míriam Cano, Teresa Colom, Meritxell Cucurella-Jorba, Àngels Gorgori, Anna Gual i Maria Sevilla-, cadascuna amb el seu look ben particular, per oferir un recital a vuit bandes. “Per a Maria Antònia, Caterina, Marta [van afegir] i Clementina i tantes -no moltes- altres”, d’ A favor meu, nostre, del 1981. Quina millor manera que aquesta per evocar la seva faceta de feminista i defensora de les veus d’autores tant estrangeres com catalanes?

Entre la modèstia i l’orgull

L’homenatjada va començar el seu discurs d’agraïment llegint la carta que li havia enviat Cuixart des de la presó, plena d’elogis i esperança, però no va fer cap més comentari sobre la situació política actual. Va parlar, en canvi, de Hannah Arendt i de Verdaguer, dos autors que li transmeten -va dir- la modèstia, l’una, i l’orgull, l’altre: “Mistral va dir a Verdaguer: « Il faut être fier »”. “Em sento orgullosa de ser catalana, i avui més que mai”, va dir. Però alhora emergia la modèstia: “No tenim cap mèrit, tenim una tradició rica que travessa tots els Països Catalans”.

Mentre feia alguna broma, Pessarrodona es va disposar finalment a agafar fort i amb les dues manes el guardó, una escultura d’Ernest Altés feta amb un maó de fang de Camden, a Londres. “En vaig demanar una del Tàmesi, però també m’hauria anat bé una d’allà on es troben el Ter i el Ritort a Camprodon!”

stats