Penélope Cruz ocupa la 'pole position' d’un notable drama automobilístic

És possible que la boxa tingui més pel·lícules icòniques, però no hi ha cap esport que es beneficiï més del cinema que l'automobilisme. Personalment, no se m’ha acudit mai anar al circuit de Montmeló ni he aconseguit veure sencera la retransmissió d’una cursa, però és sentir el rugit dels motors als altaveus d’una sala de cinema i els sentits se’m disparen. El disseny de so i el muntatge permeten una magnificació del detall i un dinamisme impossible de posar en escena de cap altra manera, i segurament no hi ha ningú que entengui millor això que Michael Mann, un cineasta especialment dotat per a col·locar-nos dins l’ànima de la màquina, ja sigui una arma de foc, com a Heat, o un circuit electrònic, com a Blackhat.

Podem debatre si, a l’hora d’agafar les regnes de Ferrari, el que més interessa al director de Collateral és paladejar l’acer en moviment o endinsar-se en la psicologia opaca de l’home que va construir la més cèlebre escuderia d’Itàlia. Però és justament d’aquesta ambivalència d’on Mann treu la tensió magnètica d’un film que pivota entre els espais domèstics on Enzo Ferrari no acaba de fer mai peu i l’asfalt que el crida per fer córrer el seu orgull… i exigir el sacrifici dels seus pilots.

El guió de Troy Kennedy Martin magnifica la pulsió luctuosa centrant-se en un episodi molt concret de la vida de l’enginyer: l’any 1957, encara recent el dol per la mort del seu fill i puntejat per uns accidents tràgics filmats frontalment. Aquesta visceralitat contrasta amb l’antinaturalisme dramàtic de què fa gala l’obra, que enquadra el Ferrari d’Adam Driver amb una gravetat monumental i omple de foc amarg les línies de diàleg de la seva dona Laura, encarnada per una Penélope Cruz que ens recorda novament que és l’actriu contemporània que millor canalitza la terribilità que posseïen la mirada i els gestos de les dives del cinema italià de postguerra.