Cultura 03/06/2019

Les 10 pel·lícules imprescindibles de la 16a Festa del Cine

Des d'aquest dilluns i fins dimecres podeu anar al cinema per 2,90 euros

Ara
4 min
'Rocketman'

BarcelonaArriba una altra edició de la Festa del Cine: si us acrediteu en aquesta web, des d'avui i fins dimecres podeu anar al cinema per 2,90 euros (exceptuant els menors de 14 anys i els més grans de 60). La 16a Festa del Cine està organitzada per la Federació de Distribuïdors Cinematogràfics (Fedicine), la Federació de Cinemes d'Espanya (Fece) i l'Institut de la Cinematografia i les Arts Audiovisuals (ICAA), que volen mostrar "l'agraïment" de la indústria a tos els espectador que cada any van als cinemes. Si encara no heu decidit què veure, us deixem una selecció de deu pel·lícules imprescindibles.

Si encara no heu fet la vostra tria de pel·lícules per a la Festa del Cine, us en proposem 10 que no us podeu perdre:

1. 'Los hermanos Sister', de Jacques Audiard

Un 'western' atípic en les formes i, paradoxalment, també molt fidel a les constants temàtiques del gènere i a les inquietuds de Jacques Audiard, que transforma la novel·la de Patrick deWitt en una reflexió al voltant dels conceptes de civilització i barbàrie –el vell món de l’Oest i el nou món– per imaginar, en última instància, la possibilitat de trobar un mica de pau en un món ple de violència. Llegiu la crítica completa aquí.

2. 'Vengadores: Endgame', d'Anthony Russo i Joe Russo

El que més es recordarà d’'Endgame' serà la seva proposta de dialogar (més ben dit, d'interactuar) amb l’entramat de franquícies que té al seu darrere: “Aquesta és la nostra història”, diu un dels personatges al principi del film, donant peu a la possibilitat que l’espectador revisi la seva pròpia relació amb el cinema de Marvel durant el transcurs d’una dècada. La crítica completa, aquí.

3. 'Vivir deprisa, amar despacio', de Christophe Honoré

Cites erudites, rèpliques enginyoses i una vivència del desig que exposa els costums de la comunitat homosexual del París dels 90 teixeixen un film que té tant d'autobiografia com de reconstrucció imaginària d'una era. La història d'amor intermitent entre el Jacques, un escriptor malalt de VIH, i l'Arthur, un jove a qui li agrada el sexe i llegir autors morts, permet a Honoré recrear nostàlgicament la seva joventut. Trobareu la crítica completa en aquest enllaç.

4. 'Rocketman', de Dexter Fletcher

Les escenes musicals del 'biopic' d'Elton John no són un element decoratiu, sinó que fan avançar el relat i el porten cap a un territori limítrof entre la realitat i la imaginació. Un escenari que, marcat pels excessos del protagonista però sense caure en el sensacionalisme, fa pensar en la magistral 'Comença l'espectacle' de Bob Fosse. Llegiu la crítica completa en aquest enllaç.

5. 'Dolor y gloria', de Pedro Almodóvar

'Dolor y gloria' es presenta dominada per un esperit sostractiu. Reduint al mínim les pinzellades pop, les referències a l’actualitat politicocultural, el barroquisme visual –el pla mig s’imposa al 'travelling'– i l’exuberància colorista –hi predominen la foscor de l’apartament del cineasta i el blanc dels records d’infància–, Almodóvar entrega una de les seves pel·lícules més sòbries. La crítica completa, en aquest enllaç.

6. 'Dumbo', de Tim Burton

La nova 'Dumbo' deixa entreveure l’alarma que hi ha a Hollywood davant l’emergència d’un nou i inclement monstre de l’entreteniment: Netflix. I, de fet, si la batalla pel lideratge creatiu, industrial i ideològic del món de l’espectacle serveix per fomentar la creació de pel·lícules entretingudes, emocionants i polítiques com el 'Dumbo' de Burton, que la guerra continuï! La crítica completa, aquí.

7. 'El hijo', de David Yarovesky

Els superherois dominen la taquilla i s’han convertit en els mites més potents de la cultura popular. Ara bé, deixant de banda estratègies industrials i de màrqueting trencadores i la revolució narrativa de l’univers expandit dels còmics aplicada al cinema –fites que s’han de valorar–, el grapat de títols que estan fent possible aquest fenomen segueixen uns patrons bastant tancats, en què els experiments i les sorpreses gairebé no hi tenen cabuda. Les propostes que han utilitzat un model diferent es poden comptar amb els dits d’una mà i no els faríem servir tots. 'El hijo' és una d’aquestes excepcions, i s’inscriu amb lletres d’or dins de les rareses del gènere. Llegiu la crítica completa en aquest enllaç.

8. 'John Wick 3. Parabellum', de Chad Stahelski

John Wick, un sicari que es va prejubilar per amor, ha matat molta gent des que va decidir venjar-se d'un mafiós que va robar-li el cotxe i va matar-li el gosset. La seva tercera aventura fílmica d'acció hiperestilitzada reprèn la trama allà on la vam deixar: amb un protagonista abatut i assetjat per l'enorme estructura criminal a la qual havia servit. Després d'una vibrant persecució en un món ple d'assassins a sou, l'antiheroi intenta defensar la seva llibertat d'assassinar qui vulgui. La crítica completa, aquí.

9. 'Hellboy', de Neil Marshall

La nova encarnació del nen de l’infern –ara interpretat per David Harbour, el policia de la sèrie 'Stranger things'– dinamita la versió de Del Toro per servir un tebeo salvatge d’acció real ple de sang i vísceres que, atenció, es reinventa cada vint minuts per anar mutant en diferents pel·lícules. Llegiu la crítica completa aquí.

10. 'La ceniza es el blanco más puro', de Jia Zhangke

A 'La ceniza es el blanco más puro', la relació de Quiao (Zhao Tao, rostre recurrent en el cinema de Jia Zhangke) i Bin està dividida en tres èpoques que, com un retaule, plasmen escenes de to divers: de la tensa violència de la primera a la sublimació melodramàtica de la secció central, que inclou una seqüència en una habitació d'hotel que podria haver filmat Wong Kar-wai. La crítica completa, aquí.

L'última edició de la Festa del Cine es va celebrar l'octubre del 2018 i van participar-hi 1.339.946 espectadors. La primera es remunta al juny del 2009 i va tenir 342.000 espectadors. L'edició del 2016 va fer la xifra rècord de públic de 2,6 milions d'espectadors.

stats