Què passa quan traiem la bèstia que duem dins?

Si has llegit algun còmic dels X-Men, és difícil que la història que proposa El reino animal t’agafi per sorpresa: sense cap explicació, algunes persones comencen a transformar-se en animals i desperten el temor d’una societat que no sap què fer ni com conviure amb els mutants. Però no hi trobem grans moments d’acció, èpica desencadenada ni herois i malvats, sinó un home i el seu fill que deixen la ciutat per estar a prop de la mare, convertida en bèstia i ingressada en un centre de confinament en un petit poble de muntanya.

Thomas Cailley, que ja havia combinat intimisme i mentalitat apocalíptica a la seva opera prima titulada Les combattants, no perd mai de vista el motor dramàtic de les complicacions d’un vincle paternofilial en reconstrucció permanent ni l’arc iniciàtic d’un adolescent que comença a notar els símptomes d’una metamorfosi licantropa extrema. Aquesta és creïble en bona part gràcies a un esplèndid Paul Kircher, que matisa el seu instint animal amb una aura vulnerable (al cap i a la fi, els homes llop sempre han estat figures tràgiques). Tot podria quedar en una previsible al·legoria postpandèmica sobre la diferència i la por de perdre els que estimem en mans d'alguna cosa que no podem comprendre, però Cailley no renuncia a la dimensió tangible del maquillatge i els efectes visuals que fan possible que aquest relat fantàstic desplegui les ales amb exuberància.