El papa, a taula i en boca de tothom

‘The Two Popes’ (Els dos papes) és la pel·lícula que recrea la trobada que suposadament tingueren Benet XVI i l’aleshores cardenal Jorge Mario Bergoglio abans de la renúncia del primer i posterior elecció de Francesc. En la quotidianitat dels espais vaticans, tots dos papes es passegen, conversen, berenen als jardins, miren el futbol asseguts al sofà i… dinen d’unes pizzes que es fan dur d’una pizzeria pròxima a la plaça de Sant Pere. Se’n mengen els trossos agafant-los amb les mans de dins la mateixa capsa de cartó. Aquesta és una escena que sobta, perquè se suposa que per al papa es trien i es preparen les menges més bones i selectes. En llenguatge popular, “com a papes” o “com un papa” significa “amb gran comoditat i benestar”. Vaja, que si deim que una persona dina o sopa com un papa, entenem que no li donen un rosegó de pa i un tros de formatge estantís i ple de floridura.

Garroves i llesques. Per la seva dolçor i finesa, unes postres fetes amb vermell d’ou i sucre es vinculen amb el papa. Les garrovetes del papa són allò que se’n diu un producte de sucreria, una menja exquisida per a un dia especial. Hi ha qui assegura que el seu origen és medieval, i encara es fan a alguns forns i pastisseries de Sóller. Antigament, però, se’n feien arreu de Mallorca. Com que la seva forma és llargaruda, amb els caps arrodonits, recorda un ronyó o una garrova, i d’aquí deu venir-ne el nom. Sembla que tot allò relacionat amb el papa ha de dur dolçor, com és el cas de les llesques del papa, unes altres postres fetes de pa fort, reblanit dins llet, i llavors passades les llesques per la paella. Vaja, és allò que en castellà en diuen “torrijas”, i que a les Illes també n’existia una determinada tradició, de fer-ne i menjar-ne. A Menorca, en canvi, aquest plat l’anomenen “sopes de partera”. S’entén que devia ser la llepolia que donaven a les dones que havien parit feia poc, perquè es recuperassin aviat del part.

Les cadires són dos quatres. A les loteries que per les festes de Nadal es juguen a determinats pobles del Raiguer és habitual que determinats números es coneguin per un malnom, que cantador i jugadors coneixen, sense necessitat de dir-ne el nom real. Hi ha variacions segons el poble i també segons cada cafè on es juga a aquest joc d’atzar. Alguns dels malnoms més populars són aquells que fan referència a números que tenen un mateix dígit repetit: ses cametes d’en Jordi (11), dos moixets (22) s’edat de Cristo (33), ses banderetes d’Itàlia (77) ses mames de na Trini (88)... i ses cadiretes del papa és el 44. Ja se sap que un quatre, escrit en números, s’assembla a una cadira, amb seient i respatller inclosos. Però, per què es deuen dir del papa? Perquè el papa, que sempre ha nedat dins l’abundància, en lloc de tenir just una cadira, en té dues, i pot triar més que ningú on posar el cul? Qui ho sap això…?

El papa, cap de l’Església. Per influència del que sovint es fa en castellà, que admet escriure en majúscula determinats noms de càrrecs per la seva significança social, en català els noms de càrrecs van sempre en minúscula, tant si és el papa de Roma, com el rei d’Espanya. El mateix criteri s’aplica tant per referir-se a una persona concreta, com per designar-ne el nom genèric. És a dir, escriurem “el rei Felip VI vindrà de vacances a Mallorca” i també “en les darreres dues dècades hi ha hagut tres papes al Vaticà”. Una cosa diferent són les institucions, entitats i organismes, que sempre s’escriuen en majúscula (Govern de les Illes Balears, Consell de Formentera, Direcció General de Funció Pública i Església, entre d’altres). També és cosa diferent quan un càrrec acompanya un departament. En aquest cas, el càrrec va en minúscula, però l’àrea en qüestió conserva la majúscula (conseller d’Agricultura i director general de Pressuposts i Finançament).

Més papistes que el papa. Les normes ortogràfiques són per complir-les en la justa mesura, no fos cosa que, si ens hi capficam massa i ens posam pesadets en entorns informals, algú ens pugui dir que “som més papistes que el papa”. Un papista és un adjectiu per designar una persona que reconeix l’autoritat del papa, mentre que “ser més papista que el papa” significa “creure o defensar una cosa amb més fervor que el mateix capdavanter o l’interessat principal.