Paloma Picasso: "Per què hauria de ser perfecte Picasso?"

BarcelonaDesprés de la mort del seu germà Claude, Paloma Picasso (Valàuria, 1949) ha de fer conviure el seu ofici com a dissenyadora de joies amb la responsabilitat de l'Administració Picasso, per la qual cosa és patrona del Museu Picasso de Barcelona. Filla de Pablo Picasso, el pare no és només present en el contingut de l'entrevista telemàtica amb l'ARA; també apareix a l'altra banda de la pantalla en una petita reproducció del conegut autoretrat del pintor malagueny del 1907, que es pot veure a la prestatgeria davant la qual està asseguda Paloma Picasso.

Quins són els reptes més importants que té com a responsable de l'Administració Picasso?

— Hi ha un munt de coses molt diferents. Hi ha gent que abusa del nom, que intenten registrar marques amb el nom de Picasso, i no hi tenen dret. També ens interessem per la reproducció de les obres de Picasso en llibres i pòsters. Tot passa per l'oficina. Comprovem que els colors de les reproduccions siguin els adequats i que no tallin les obres. Continua havent-hi moltes falsificacions, moltes, però de tant en tant tenim l'oportunitat de descobrir algun treball que no estava catalogat; aquesta altra feina la faig amb la meva neta Diana.

Abans de convertir-se en patrona del Museu Picasso de Barcelona, tenia cap relació amb Barcelona i amb la institució?

— Sí, de sempre. Recordo molt bé la primera vegada que va venir gent de Barcelona a proposar-li al meu pare que fessin el museu. Eren molt seriosos, i van venir amb el plànol del primer edifici i tot. I, mentre estàvem dinant a casa per celebrar-ho, una cabra que teníem es va menjar els papers! Fins fa pocs anys treballava molt, però sobretot en els meus propis dibuixos i les meves pròpies creacions, i li deixava aquesta feina al Claude, perquè jo sabia que ell feia les coses de la millor manera possible. Així que, quan vaig haver de reprendre la feina, sabia que la reprenia en una oficina amb gent molt ben preparada. Però la vida canvia molt de pressa, i sorgeixen nous problemes: la família ens vam preguntar per un moment si havíem de fer NFT, i ara amb la intel·ligència artificial és difícil saber el que has de fer o no, perquè és un món que s'obre i encara no se sap bé en quina direcció va. De fet, va en moltes direccions, i és difícil de controlar.

Després de tot el que s'ha escrit, creu que hi ha algun aspecte del llegat de Picasso en el qual cal aprofundir?

— Bé, en els últims anys parlem molt d'ell com a masclista; és el tema principal, s'ha fet el tema número u. Però em sembla una mica ingenu, perquè, d'una banda, és un home que va néixer el 1881, i un se n'oblida. I segurament en un sentit era molt modern, però en la seva vida privada ho era una mica menys. I tenia un amor enorme per les dones; la prova està en les seves obres. La dona és el centre de les seves obres. I quan canvia de dona, canvia d'estil. El problema és si va triar una dona perquè volia canviar d'estil, o va canviar d'estil perquè va trobar aquesta dona. Crec que això no ho sabia ni ell mateix.

Hi ha interpretacions de les obres del seu pare que li semblin exagerades o destarotades?

— No, perquè del que han parlat malament és de la seva vida privada. I d'una manera molt exagerada, perquè, per exemple, diuen que va estar amb Marie-Thérèse Walter quan ella tenia disset anys. Sí, però va ser l'única, i va viure amb ella durant anys. Així que no era un depredador. Era molt possessiu, però això li passa a molta gent. I quan van començar a parlar així del meu pare, vaig dir: "Però per què hauria de ser perfecte?" Picasso és únic, el més gran amb tants aspectes... Però, per què ha de ser el millor en tot? Sé que com a pare va ser meravellós. Crec que qualsevol nen voldria tenir un pare com Picasso.

Fa uns anys Annie Cohen-Solal va publicar el llibre Un estranger anomenat Picasso, a partir del seguiment que els serveis de seguretat francesos van fer del seu pare, i un dels aspectes de la gran exposició del Museu Reina Sofia Picasso 1906 era el d'un Picasso queer. ¿Quines noves interpretacions podem extreure del llegat del seu pare en ple segle XXI?

— Va ser un artista enorme, sobretot perquè mai no es va conformar amb el que havia fet. I per fer això s'ha de tenir molta força. El van començar a aplaudir quan era molt jove, però no es va quedar en l'estil d'aquell moment, i va evolucionar, i es va reinventar més vegades que qualsevol altre artista. Quan en els últims anys de la seva vida va exposar a Avinyó, tothom se li va posar en contra i la gent el va criticar molt, i jo estic segura que això li va donar molt plaer, perquè la gent es pensava que havia arribat als 80 anys i que estava acabat, i va ser al contrari.

El seu pare va tallar la comunicació amb la seva mare, el seu germà i vostè quan la seva mare va publicar el llibre Vida amb Picasso, la publicació del qual Picasso va intentar impedir. Més endavant vostè es va reconciliar amb el cognom.

— Sí, quan vaig començar a fer els meus dissenys, i em va costar fer-ho. Vaig dissenyar una col·lecció de joies a Nova York als anys 70. Ha passat molt de temps. Vaig demanar que només posessin el meu nom. Ara n'hi ha més, però aleshores gairebé ningú es deia Paloma, i jo pensava que era un nom molt únic i molt bonic. I que podia firmar com a Paloma. Però quan vaig arribar a Nova York, em vaig adonar que les invitacions deien "Paloma Picasso". Se'm va posar molt malament, però em vaig dir a mi mateixa que ho havia d'afrontar, que sempre subratllarien que soc filla de Picasso. Que ho havia d'afrontar perquè, si no ho feia, seria infeliç tota la vida. Aquest nom és meu, no l'he robat a ningú; així que ho vaig assumir.

Va ser amiga d'Andy Warhol, un artista als antípodes del seu pare. Quin record guarda de Warhol?

— Era molt tímid, però penso que ho era perquè el vaig conèixer després que Valerie Solanas li disparés un tret. Així que ell sempre estava envoltat de gent, i jo era una d'ells. Era molt murri, però tenia una imatge molt produïda. I la veritat és que jo vaig fer el mateix, perquè, quan vaig començar a donar-me a conèixer, era el moment de les polaroids, i em vaig crear una imatge amb els llavis molt vermells, la cara molt blanca i els cabells i els ulls molt negres. Gairebé era com un dibuix, més que com una fotografia. M'agradava aquesta simplificació. I ho vaig fer sevir com una pantalla per protegir-me, perquè jo tenia un look molt afirmat, però la gent no s'adonava que en realitat era molt tímida. Vaig fer servir aquesta façana per protegir-me.

La seva mare, Françoise Gilot, va morir l'any passat a Nova York amb 101 anys. Tot i que dues pintures seves van ser venudes per més d'un milió d'euros el 2021, creu se li ha fet justícia com a artista?

— S'està començant, i encara sort. Però no, la realitat és que a Europa tenim una imatge molt fluixa de la meva mare. La meva mare va fer carrera a Amèrica justament per sortir del món picassià, ja que la referència de Picasso era molt més forta a Europa. De fet, abans de començar a anar a Amèrica, gairebé tots els seus col·leccionistes eren americans. I ella parlava anglès perfectament. Hi va anar per primera vegada el 1961, el 1971 es va casar amb Jonas Salk i a partir d'aleshores va viure a Amèrica.

Quines exposicions destacades li han dedicat a Europa?

— Actualment, té una sala al Museu Picasso de París. I fa dos anys hi va haver una exposició important de la seva obra al sud de França, al Museu Estrine de Sant Romieg. Està suscitant molta atenció el que van fer les artistes d'aquella època, començant per les surrealistes. Hi ha moltes pintores surrealistes, i les estan redescobrint.

L'Administració Picasso li ha tret gaire temps per poder dissenyar?

— No, perquè en realitat m'havia concentrat en la que va ser la meva primera passió: les joies. Així que vaig estar dibuixant noves joies per a Tiffany & Company; unes començaran a sortir la tardor del 2025 i unes altres la primavera del 2026.

Com a creadora, d'alguna manera se sent pròxima al seu pare o la seva mare?

— És una pressió molt gran dibuixar després de ser la seva filla. Així que sempre vaig intentar posar la distància més gran possible entre la meva manera de dibuixar i la seva.

Per cert, és un dels personatges de la sèrie televisiva Becoming Karl Lagerfeld.

— Sí, ho sé. Però no l'he vista. Em resulta una mica incòmode.