Noms, llinatges i ‘memento mori’

El cinquè concert de la temporada de l’Orquestra Simfònica Illes Balears arribà farcit de noms i llinatges no gaire habituals, des dels compositors fins al solista i el director. Pel que fa a aquests dos darrers, no cal dir que tenir a Frank Peter Zimmermann com a solista és un autèntic luxe i, sens dubte, un privilegi. Zimmermann, a més, venia amb una estrena a Espanya sota el braç, el Concert per a violí i orquestra, del compositor suís Frank Martin. Una peçabasada en La tempesta, de Shakespeare, amb el personatge d’Ariel com a al·lusió musical permanent, amb una estructura, si més no, peculiar —Allegro tranquilo-Andante molto moderato-Presto— i tot un seguit de referències que van des del dodecafonisme fins al jazz, que es van entrelligant fins a conformar un homogeni calidoscopi que esclafeix de manera espectacular en el moviment final. Una peça exigent, amb la qual, tant l’orquestra com el solista, varen exhibir tant energia com un acoblament majúscul. La interpretació va tenir premi: Zimmermann va retornar amb dos bisos, un d’ells no menys literari que la composició, El rei dels elfs de Schubert, inspirat en un trist i fantàstic poema de Goethe. Aquest exercici de complicitat entre els protagonistes tenia també nom propi, Pietari Inkinen, prestigiós director d’orquestra finlandès, qui al seu currículum ostenta, entre d’altres, la conducció de la tetralogia wagneriana a Bayreuth l’any 2023, i que va fer brollar de l’orquestra totes les seves aptituds i capacitats. Tant és així, que els músics el varen acomiadar amb un calorós i categòric aplaudiment.

No va ser aquesta la primera peça de la vetlada. El prolegomen, potser innecessari perquè el programa ja venia ben atapeït, va correspondre a Maurice Ravel, amb les cinc peces de Ma mère l’Oye. Una delicadesa orquestral fruit d’una senzilla composició per a piano, de la qual qui més qui menys en sap l'origen, que va servir per enllestir un escandall de les diferents maneres d’entendre la música entre coetanis del segle XX.

En aquesta ocasió, i tampoc no és habitual, la darrera peça del programa era la que suscitava més expectació. No era per menys. El Concert per a orquestra Sz 116, de Béla Bartók,és una composició d’unes característiques excepcionals, fins al punt que no seria gens desencertat ni exagerat qualificar-la de monumental. Bartók, sabent que la seva vida tenia una data de caducitat molt propera, decidí fer un repàs de la seva existència, un memento mori musical, també poc habitual, arran de l’estructura palindròmica o els cinc moviments. Destaca, sens dubte, el segon, un compliment gairebé a la totalitat d’instruments de la formació. Giuoco delle coppie, li diuen, i així es diu el moviment. Un alambinat joc on els instruments van tocant per parelles, fet que, de bell nou, propicia arguments i excel·lències dels diversos protagonistes. Els mestres de la Simfònica, com és natural, no desaprofitaren l’ocasió.