Nit de festa i terror al Fòrum

BarcelonaEntre el confeti de Tame Impala, la festa de LCD Soundsystem i la música de cine de terror de John Carpenter. Així va transcórrer la nit de dijous al Fòrum, una vetllada en la qual els assistents encara se senten amb forces per aguantar el que sigui. Per exemple, explorar algun dels escenaris més apartats, com el Pitchfork, on actuava Vince Staples, jove raper californià amb un sol àlbum, Summertime’06 (2015), que el situa com un dels principals renovadors del gènere. Staples no porta músics en directe però suplia la manca d’elements escènics amb un flow convincent, una gestualitat enèrgica i algunes consignes (“ fuck the police ”) per connectar amb el públic.

A l’altra punta del recinte el post rock d’Explosions in the Sky ja aplegava una multitud assedegada de clímaxs instrumentals que els d’Austin, Texas, van saber sadollar amb solvència. La munió d’espectadors només havia de moure’s uns metres per posicionar-se davant l’escenari on actuarien els Tame Impala de Kevin Parker. La música dels australians semblava ideal per a l’hora i el lloc: pop somiador, lleugerament psicodèlic, amb melodies líquides i ganxos perfectes. El viratge cap a les textures electròniques del seu últim disc Currents (2015) afegia interès per veure l’espectacle dels de Perth, que finalment no van aconseguir traslladar al directe la gràcia del disc. Al marge d’una aturada del concert per problemes tècnics, el so arribava flonjo, poc musculós, com si escoltéssim el disc en CD més que no pas en un directe, malgrat les grans cançons i les canonades de confeti.

Molt més contundent va estar el cineasta i compositor John Carpenter, que als seus 68 anys ha decidit portar al directe la música de les seves pel·lícules i dels seus treballs recents Lost themes I (2015) i Lost themes II (2016). Mastegant xiclet i acompanyat d’una banda que incloïa el seu fill Cody Carpenter i Daniel Davies (fill de Dave Davies dels Kinks), el director de Halloween i La cosa va interpretar fragments de músiques de les seves pel·lícules mentre se’n projectaven algunes imatges. El públic, entusiasmat, va demostrar veneració per un creador que va homenatjar Ennio Morricone i que va aconsellar als assistents que conduïssin amb compte de tornada a casa, ja que Christine, el terrorífic Plymouth Fury del film del mateix nom, corria per allà.

Els tercers caps de cartell de la nit eren LCD Soundsystem, un grup que no ha tingut problemes per tornar als escenaris després d’anunciar que el concert de 2011 al Madison Square Garden seria l’últim de la seva història. Una decepció per als que van anar al xou de Nova York i una alegria per a tota la resta de fans, que s’han trobat un James Murphy i companyia en plena forma (com diu ell, “ja era gros i vell quan vaig començar”, així que no s’ha de preocupar per això). En tot cas, el concert dels novaiorquesos va ser l’autèntica cirereta de la nit de dijous, amb un setlist idèntic al que van fer a la sala Barts dimarts i la mateixa dosi de música de ball, diversió i post punk per part d’aquesta antiestrella del pop que representa l’home atribolat que entoma amb agredolça alegria les contradiccions del segle XXI.

El jazz triomfa amb Kamasi Washington

Un dels èxits més inesperats de dijous va ser l’actuació del saxofonista californià Kamasi Washington que, sorprenentment, va omplir totes les localitats de l’Auditori del Fòrum i va tenir gent fent cua més de 40 minuts per poder veure l’apoteòsic final del seu concert. Es complien així les expectatives aixecades pel monumental The epic, un dels millors discos del 2015.