Qui necessita articles?

Us heu aturat mai a pensar com de sovint deim ‘el’, ‘la’, ‘un’, ‘sa’ i ‘es’? O com de natural ens resulta col·locar-los davant de gairebé qualsevol nom, sense ni pensar-hi? Els articles formen part del paisatge quotidià de la llengua catalana, tant si parlam com si escrivim. Ara bé, i si us digués que hi ha moltes llengües que no en tenen cap ni un i que, malgrat això, són igualment precises i expressives?

En català, els articles tenen una funció clara: ens ajuden a entendre si parlam d’un referent conegut o nou, genèric o concret. Són com senyals que marquen el camí dins una conversa. Si algú diu “he vist una cussa a l’entrada”, ens presenta una informació nova. Però si després afegeix “és la cussa dels veïns”, ja sabem de qui parla. Aquest tipus de mecanisme és habitual en llengües romàniques com el català, el castellà, el francès i l’italià, i per això ens pot semblar que és una característica universal. Ara bé: no ho és.

Diferents estratègies

Moltes llengües del món no tenen articles. I no, no són menys precises, ni més simples. Senzillament, fan servir altres estratègies per expressar les mateixes idees. L’eina canvia, però la funció hi és igualment. Agafem com a exemple el txec, una llengua eslava. Aquesta llengua no té articles, però pot distingir si un nom és conegut o nou mitjançant l’ordre de les paraules, la situació comunicativa o la morfologia. Quan algú diu“pes je tady” (literalment, ‘ca és aquí’), s’entén que es refereix a un gos conegut. Però si diu “mám psa” (‘tenc un ca’), la forma ‘psa’ –en acusatiu– ens indica que el parlant introdueix una entitat nova. El sistema de casos del txec, que canvia la forma dels noms i els adjectius segons la funció sintàctica que fan, permet identificar les funcions gramaticals de cada paraula i suplir la necessitat d’articles.

Una altra llengua sense articles és el japonès. Aquesta llengua disposa d’un sistema de partícules que indiquen el rol informatiu de cada element. Si una persona diu “neko ga kita” (literalment, ‘moix ha vingut’), la partícula ‘ga’ marca el subjecte com a informació nova. En canvi, si després continua amb “neko wa kawaii” (que significa ‘el moix és adorable’), la partícula ‘wa’ ens indica que el moix ja ha estat introduït i, per tant, és informació coneguda. Així, la distinció entre nou i conegut es manté, tot i la manca d’articles.

També el xinès mandarí funciona sense articles. No hi ha cap paraula que equivalgui exactament als nostres ‘el’ i ‘un’, però el sistema lingüístic permet fer la mateixa distinció per altres mitjans. Per exemple, es pot dir “wǒ kànjiàn yī zhī gǒu” (‘he vist un ca’), en què ‘yī’ vol dir ‘un’ i ‘zhī’ és un classificador per a certs noms, com els animals. Si posteriorment es vol referir al mateix ca, es pot dir “nà zhī gǒu” (‘aquest/aquell ca’), en què ‘nà’ actua com a demostratiu. No és un article, però compleix una funció semblant en aquell context.

A Europa també trobam sistemes alternatius. Les llengües escandinaves com el noruec, el suec i el danès tenen articles definits, però no van al davant del nom com en català: s’afegeixen al final. En noruec, per exemple, ‘katt’ vol dir ‘moix’, i ‘katten’, ‘el moix’. El sufix ‘en’ fa la feina de l’article definit, però enganxat al nom. Això mostra que la funció d’identificar si un nom és definit o indefinit pot realitzar-se de moltes maneres: amb paraules separades, amb partícules, amb afixos o amb el context.

Mirada posada enrere

Per entendre per què el català té articles, cal mirar enrere. El llatí clàssic, del qual deriva el català, no en tenia. Llavors, com és que ara no podem viure sense? El procés és ben documentat: amb el temps, certs pronoms demostratius del llatí –com ‘Ille’ (‘aquell’) i ‘Ipse’ (‘mateix’)– van començar a utilitzar-se per indicar referents coneguts. Amb l’ús, van anar perdent el significat original i es van gramaticalitzar, és a dir, es van convertir en elements purament gramaticals. En català, l’article literari (‘el’, ‘la’) prové d’‘Ille’, mentre que les formes salades (‘es’, ‘sa’) deriven d’‘Ipse’. Aquest fenomen, anomenat gramaticalització, és comú a moltes llengües i mostra com els sistemes lingüístics evolucionen per adaptar-se a les necessitats comunicatives dels parlants.

Ara bé, el fet que algunes llengües hagin desenvolupat articles i d’altres no ho hagin fet no implica que unes siguin més evolucionades o més precises que les altres. Totes les llengües humanes, sense excepció, poden expressar els mateixos conceptes i matisos. No n’hi ha cap que sigui inferior ni superior. La diferència rau únicament en les eines que cada sistema lingüístic empra per fer la mateixa feina.

Potser, si estam acostumats a posar articles davant de tot, ens pot sorprendre saber que no són imprescindibles en totes les llengües. Això, però, potser és útil per mirar la nostra pròpia llengua amb una perspectiva més ampla, més relativitzadora. De vegades, una cosa que ens sembla tan natural com dir “la casa”, “un llibre” o “els infants” no és més que una de les moltes maneres possibles d’organitzar el món a través del llenguatge. El que és més important recordar, però, és que cap no és ni millor ni pitjor que les altres.