Mor el popular i vitalista mossèn Ballarín als 96 anys

Barcelona“L’Església és una gran casa amb una gran porta. Hi cap tothom que vingui amb bona voluntat. Fins i tot hi cabem els capellans”. Així de lliure i directe s’ha expressat durant anys Josep Maria Ballarín (Barcelona, 1920 - Berga, 2016), mort ahir a als 96 anys i autor d’una extensa i popular obra narrativa, entre la qual destaquen Mossèn Tronxo (Club Editor, 1989); Santa Maria, pa cada dia (Planeta, 1996) -que va guanyar el premi Ramon Llull-; Terra Santa i torna a Gósol (Planeta, 1997), i els llibres de memòries Pluja neta, bassals bruts (Efadós, 2013), Mossèn Ballarín per ell mateix, a cura de Jaume Huch (Pòrtic, 2013), i El sac dels records (Efadós, 2015), on parlava, entre molts altres temes, dels seus orígens: “Havia nascut destinat a ser un mocoset de casa bona. Déu em va compadir fent-me el pobre de la família”. Els tres llibres són una molt bona porta d’entrada a un univers personal, expressat amb un català viu, eufònic i espurnejant. Amb els anys, i sobretot a partir de les seves aparicions televisives i radiofòniques -que creixerien de bracet dels èxits editorials, als anys 90-, Ballarín va arribar a opinar una mica de tot: de religió, literatura, política, economia i fins i tot d’esports. Era un gran seguidor del Barça i entre els seus amics més estimats hi havia Joan Laporta.

Després d’estudiar batxillerat als Escolapis, Josep Maria Ballarín va formar part de la Lleva del Biberó durant la Guerra Civil. “No s’explica gaire, el genocidi de la Lleva del Biberó -recordava el 2013, en una entrevista amb l’ARA-. Va ser terrible. El 27 d’abril ens incorporàvem i el 10 de maig ja lluitàvem al pont de Balaguer. De tant en tant trobàvem morts a ple conreu i la propaganda mediàtica feia creure que eren afusellats per Franco, però això no era veritat: eren gent de la meva lleva”. Després de la guerra va fer el servei militar “amb els de Franco”, a Zamora. No va ser fins al 1946, havent superat una tuberculosi a Matadepera, que Ballarín no va decidir emprendre el camí per arribar a ser capellà. A les “dèries de Shakespeare i Dante Alighieri” s’hi va afegir la de Déu. Al cap dels anys, Ballarín diria, amb aquell sentit de l’humor sorneguer, que hi va haver “un element molt important” perquè es fes capellà: que no n’havia tractat mai cap.

De capellà a escriptor

El 1958, després de sis anys de seminari, va esdevenir el capellà de Santa Maria de Queralt. A partir d’aleshores, escriure es va convertir en bona part de la seva tasca pastoral, i els llibres començarien a arribar a partir del 1967, quan va publicar Francesco (Edicions 62). “Escriure és un gest que pressuposa estar molt quiet per dintre. I és un gest pobre d’esperit”, deia. Des de llavors aniria publicant llibres de divulgació religiosa, sempre amb títols sorprenents: Ai, Francesc, si aneu a les valls d’Andorra (PAM, 1982), Mil anys i més d’un dia (PAM, 1988) i Camins i silenci. De Queralt estant (L’Albí, 1988). I després de Sant Jordi apareixerà el recull de textos El meu Queralt.

Un fenomen de vendes atípic

El 1990 va iniciar una nova faceta de la seva producció literària publicant una novel·la d’inspiració autobiogràfica, Mossèn Tronxo, que es convertiria en el llibre més venut en català del Sant Jordi d’aquell any. Les peripècies picardioses i capellanesques de Ballarín van aconseguir vendre 100.000 exemplars -Club Editor va reeditar la novel·la vint anys després-, i l’autor va repetir l’èxit l’any 1996 amb el premi Ramon Llull Santa Maria, pa cada dia. Van ser dos dels cims de la connexió de Ballarín amb els lectors. La visió oberta de l’Església, expressada amb aforismes carregats d’ironia, el va convertir en objecte d’alguna polèmica. Deia: “Mai no és teològic posar els misteris de Déu tan lluny que no els puguem abastar”. I també: “Déu és un gentleman que fa la seva vida i no es fica en la dels altres. Déu és britànic, per entendre’ns”.

Dos dels seus millors amics van ser els ara expresidents de la Generalitat Jordi Pujol i Pasqual Maragall. El primer el descrivia com un “capellà culte que de vegades es fa passar per Mossèn Tronxo”. Maragall en destacava que si hi havia algú “poc convencional és ell”, i afegia que “és d’aquella gent de la Catalunya antiga que les ha vistes de tots colors, i d’aquí la seva saviesa”. Ballarín, que vivia retirat a Gósol des de feia anys, va tancar la llista de Junts pel Sí a les últimes eleccions autonòmiques. Creia que “la solució és la independència”, i acabava la frase amb un però: “Serà un merder”.