Cultura 28/08/2021

Mor Francesc Burrull, figura clau del jazz català i de la Nova Cançó

El músic, de 86 anys, va treballar amb Tete Montoliu, Lluís Llach, Joan Manuel Serrat i Maria del Mar Bonet

3 min
El músic Francesc Burrull

BarcelonaL'empremta del mestre Francesc Burrull ha marcat la música catalana de les últimes dècades, ja fos com a pianista, arranjador, compositor, vibrafonista o director musical, sobretot des de l'àmbit del jazz -del qual ha estat un dels pioners, juntament amb Tete Montoliu, Josep Maria Farràs i Ricard Roda- i també en relació amb els Setze Jutges, que van impulsar la Nova Cançó a la dècada dels 60.

Nascut a Barcelona el 18 d'octubre de 1934, Burrull va completar els estudis musicals al conservatori de la ciutat i es va iniciar professionalment amb els grups Latin Combo i Latin Quartet, amb els quals va enregistrar diversos discos. "Ha estat un músic que des de la humilitat i un gran ofici ha fet una feinada enorme -explica el periodista i crític musical Pere Pons-. Mai no va buscar protagonisme, sinó treballar al servei de la música, que era la seva vida".

Al llarg de la seva llarga i fructífera trajectòria va acompanyar músics de renom internacional com Sidney Bechet, Jean-Luc Ponty, Chet Baker, Bill Coleman, Don Byas i Paquito D'Rivera. Amb Tete Montoliu va enregistrar dos discos, un dels quals va ser Fantasía musical thailandesa (1962). "Va aprendre a tocar el vibràfon pel Tete -recorda Pons-. El jazz va ser la gran passió de Burrull. La feina amb la Nova Cançó va ser una qüestió més d'ofici".

Treballar amb Serrat, Llach i Maria del Mar Bonet

Va ser durant els anys 60 que el músic es va convertir en el principal arranjador i compositor de la Nova Cançó, treballant estretament amb els Setze Jutges i fent de director artístic a la discogràfica Concèntric, a més de col·laborar amb Ariola, Discophon i Edigsa. Rere alguns dels primers èxits de Raimon, Lluís Llach, Guillermina Motta, Maria del Mar Bonet i Joan Baptista Humet hi havia la feina de Burrull. "Era un músic enorme i una persona inoblidable, que sempre va estar al costat de la Cançó des dels començaments", admetia Maria del Mar Bonet poc després de conèixer la notícia de la mort del seu amic.

La seva tasca com a arranjador de Joan Manuel Serrat va ser també notable: va començar a l'EP Cançó de matinada (1967) i va continuar al disc Miguel Hernández (1972), però també va ser director musical del grup del cantant entre el 1970 i el 1974, quan el va substituir Ricard Miralles. Aquell mateix any formava part, amb Oriol Martorell i Antoni Ros Marbà, del jurat que va escollir quina melodia acompanyaria la lletra que Josep Maria Espinàs i Jaume Picas havien escrit per al Cant del Barça. L'afortunat va ser Manuel Valls, que va acceptar els canvis i suggeriments de Burrull, Martorell i Ros Marbà. També amb Espinàs va musicar lletres de cançons infantils publicades en discos com Cançons per a encarrilar criatures (1967) o Les cançons de les joguines (1968). "Burrull va tocar tots els pals. El jazz, la cançó d'autor, l'easy-listening -té discos signats amb el pseudònim de Frank Martin-. Va treballar amb La Trinca i també la música tradicional i d'arrel -diu Pons-. I amb La Voss del Trópico va fer dos discos de boleros molt bons als anys 90".

Entre els discos signats sota el nom de Francesc Burrull destaquen Negro spirituals (1971), Recordando a Duke Ellington (1974) -que va donar lloc a la creació de la primera Big Band de Barcelona, de la qual va ser director-, Passeig de Gràcia (1988) i Blanc i negre (1997). Burrull va rebre el Premi Nacional de música de la Generalitat (1992) i va ser distingit amb la Creu de Sant Jordi (2017). Els últims anys ha col·laborat amb la cantant Laura Simó, amb qui ha publicat discos com Temps de pluja (2010), i també amb el trompetista Josep Maria Farràs. En format quintet van signar un dels últims discos en què va participar, Empremtes (2012). Tot i la salut fràgil dels darrers anys, Burrull va aconseguir completar la musicació d'un llibre-disc de poemes de Pere Tapias de propera publicació. Amb ell havia gravat 400 pendons (1979) i Passeig del Carme (1980). Compartien, a més de l'amistat, el fet de viure a Vilanova i la Geltrú.

stats