Mor David Lynch, el cineasta de l'estranyesa

BarcelonaDavid Lynch, el cineasta nord-americà creador d'obres mestres com Vellut blau, Mulholland Drive o la sèrie Twin Peaks, ha mort als 78 anys, segons ha informat el seu compte oficial de Facebook: "Amb una gran pena, la seva família anunciem la mort de l'home i l'artista David Lynch. [...] Hi ha un gran buit en el món ara que no està entre nosaltres. Però com diria ell: «Mireu el dònut, no el forat»". L'estiu passat, Lynch va anunciar que patia un emfisema pulmonar crònic que li impedia treballar fora de casa, però va dir que no pensava retirar-se mai.

No hi ha cap director nord-americà dels últims 50 anys –i segurament en la història del cinema– amb una integritat artística tan irreductible i, al mateix temps, un impacte tan important en la cultura del seu temps. Des dels seus curts de finals dels anys 60 fins a la tercera temporada de Twin Peaks, segurament l'obra més trencadora de tota la seva carrera, el director va utilitzar el cinema com una eina per ampliar horitzons expressius i explorar l'inconscient, la identitat i els somnis amb obres que feien avançar el llenguatge cinematogràfic. David Lynch ha sigut un dels grans poetes d'aquest art, un creador essencialment lliure que va fer sempre el que li va donar la gana. En el fons, la popularitat que va tenir a principis dels 90 arran de l'èxit de la primera temporada de Twin Peaks va ser un accident meravellós: una d'aquelles rares ocasions en què l'art radical i insubornable aconsegueix infiltrar-se en l'inconscient popular.

Nascut el 1946 a Missoula, a Montana, Lynch va ser un nen feliç i popular –va passar fins i tot pels boy scouts–, amb un caràcter que no feia presagiar el seu interès posterior pels aspectes més tenebrosos de la naturalesa humana i de la vida americana. Va estudiar pintura abans d'abandonar-la pel cinema i començar a rodar curts que anticipaven la seva capacitat per fer aflorar malsons del subconscient i la inventiva plàstica d'un cineasta total. La culminació d'aquesta etapa formadora va arribar amb el seu primer llarg, Eraserhead, un conte magnètic i pertorbador rodat amb grans dificultats en què ja estan contingudes gran part de les seves obsessions. Un dels espectadors a qui Eraserhead va fer esclatar el cap va ser Mel Brooks, que el 1980 va produir al jove director la seva segona pel·lícula, L'home elefant, un exercici molt més accessible al públic que el seu debut en què Lynch va retratar amb una sensibilitat extraordinària la figura de John Merrick, l'home amb el cap horriblement deformat que va fascinar les elits de l'Anglaterra victoriana.

Nominada als Oscars, L'home elefant inaugura la tensió entre classicisme i subversió que defineix el primer tram de la carrera de Lynch, que després de rebutjar la direcció d'El retorn del Jedi va acceptar l'oferta enverinada de Dino De Laurentiis per adaptar la novel·la de Frank Herbert Dune. Les ingerències del productor en la producció i la falta de control sobre el resultat final el van fer renegar del producte final, un blockbuster de ciència-ficció imperfecte i, tanmateix, fascinant. Com a reacció a l'experiència frustrant de Dune, Lynch va acceptar un pressupost molt ajustat per dirigir amb total llibertat un projecte molt més petit, Vellut blau (Blue velvet), una exploració del costat fosc que s'amaga sota les llums de neó del Somni Americà amb Kyle Maclachlan de protagonista, un dels actors amb qui va establir una societat artística més productiva. Rebuda com una de les grans obres cinematogràfiques de la dècada, la pel·lícula el va consagrar com un dels grans directors de la seva generació, un geni amb un univers que amb prou feines estava començant a desplegar.

Per entendre l'impacte en la cultura popular del següent projecte de Lynch cal situar-se en el context: un panorama televisiu adotzenat i al·lèrgic al risc en què una intriga creada per Lynch al voltant de l'assassinat d'una estudiant popular d'un poble recòndit va dinamitar les convencions sobre ficció televisiva. Amb la seva barreja de surrealisme amable, terror sobrenatural i misteri criminal, Twin Peaks és, fàcilment, la sèrie més important i influent de la història, el quilòmetre zero de la revolució que ha portat al predomini actual de les sèries com a format hegemònic de l'audiovisual adult. I això que el director va haver de lidiar amb les constriccions de la televisió en obert i les audiències. De fet, quan vint-i-cinc anys després va tancar-la amb una tercera temporada extraordinària ja en el si d'una plataforma d'estríming, va multiplicar l'aposta amb una poètica molt més atrevida, un salt al buit majestuós i inexplicable.

Amb l'aval del prestigi i la popularitat conquerits per Twin Peaks, el Lynch dels 90 va explorar el romanticisme exacerbat i violent de Nicolas Cage i Laura Dern a Cor salvatge, que el 1990 va guanyar la Palma d'Or en un Festival de Canes que, tanmateix, dos anys després va rebre amb absoluta fredor la preqüela cinematogràfica de Twin Peaks, Els últims dies de Laura Palmer, una pel·lícula que va necessitar dècades per ser reconeguda com la gran obra que és. Amb la magnífica Carretera perduda (1997), Lynch descendeix a un nou estrat del nostre inconscient amb una esquizofrènica faula de terror que comença a explorar el concepte de duplicitat, un veta que continuarà excavant amb resultats extraordinaris a Mulholland Drive (2001), síntesi de la bellesa i l'horror de la poètica lynchiana que el cànon crític de Sight and Sound va considerar el 2022 millor pel·lícula del segle XXI. Entremig, en una nova demostració de llibertat artística, va filmar Una història de debò (1999), una road movie a 10 quilòmetres per hora, tendra i bucòlica, amb un títol que sembla una ironia destinada als més crítics amb el seu cinema.

Després d'inaugurar el segle XXI amb la pel·lícula que avança tots els seus temes (identitats fragmentades, culte a la celebritat, alienació social), el Lynch posterior a Mulholland Drive sembla cada vegada més desconnectat de les inèrcies de Hollywood i només s'entusiasma quan s'adona que la revolució digital li permet emancipar-se de la indústria del cinema i crear obres tan pures com Inland empire (2006), el seu últim llargmetratge oficial, un nou prodigi d'inquietud artística en què continua pintant el malestar de la nostra era. Sigui fent petits curts digitals o col·laborant com a actor en projectes aliens (inoblidable el seu cameo com a John Ford a Els Fableman de Spielberg), el director es va entregar durant els seus últims anys a les seves grans aficions, la pintura i la meditació transcendental, amb l'única excepció de la impressionant tercera temporada de Twin Peaks, que acaba amb un crit de Sheryll Lee que condensa tota la potència, el misteri i l'horror de la seva filmografia. Un pla final de la seva carrera que condensa en aquest gest l'essència d'un cineasta que no oferia respostes sinó viatges més enllà de la consciència i la raó. El millor resum del seu llegat és que el seu cognom s'hagi convertit en una drecera per mirar d'explicar l'estranyesa pertorbadora i fascinant allà on la identifiquem.