Quim Bigas: "Sabem que Montserrat és bonica i no ens preguntem per què"

BarcelonaEl coreògraf Quim Bigas (Malgrat de Mar, 1984) entén la dansa com l'espai de trobada ideal entre ballarins i espectadors per construir i compartir col·lectivament. Aquesta màxima ha guiat bona part de les seves peces, entre les quals destaquen Molar (2015), La llista (2017) i Hippos, que el 2018 va guanyar el premi a millor estrena d'arts de carrer a FiraTàrrega. Bigas estrena D'ençà aquest dijous al Mercat de les Flors en un moment de transició de l'equipament, que ha convocat un concurs per a la nova direcció després de nou anys encapçalada per Àngels Margarit.

La peça es diu D'ençà però el nom remet a dansar. Com hi vas arribar?

— Hem passat per molts títols diferents fins que vam arribar a D'ençà. Té aquest doble significat que remet a la idea de diferents temps que passen en l’acte de ballar, de fer dansa. I, a més, m’agrada molt veure-ho escrit, amb la ce trencada i l’accent a la A.

Quin paper pren el públic aquesta vegada?

— Al públic se li fan preguntes perquè és important que se senti part de l’espectacle. No posen el cos a l’escena, però hi ha la idea de trobada a través d’un pensament. La peça se centra en el concepte d’uníson, entès com un seguit de moviments que fem i acceptem fer junts. Aquesta acció ens pot obrir la possibilitat de pensar la forma com ens trobem, com ens enfrontem a la idea d’estar d’acord en alguna cosa.

Com es relaciona D'ençà amb les altres obres que has fet?

— Té una part molt intuïtiva i una part en què m’he deixat influir per allò que ja he fet. La meva obra sempre ha estat molt enfocada a la idea de trobar-nos, de sentir-nos part d’alguna cosa. D'ençà és la continuació d’aquest interès. A més, en alguns moments he fet servir metodologies de projectes anteriors que m’han sigut útils. Al final, la càrrega d’un artista té molt a veure amb la reformulació i amb posar-te en sintonia amb allò que has fet.

Per què costa tant atreure el públic a la dansa?

— Estem acostumats a consumir històries i narratives molt concretes, basades en la idea de l’inici, el nus i el desenllaç i també en la idea del drama i el conflicte. Això és el que mou la curiositat de les persones. La dansa no és necessàriament un lloc des d’on es planteja un conflicte. El tipus de cultura que consumim té una idea molt directa del que és i del propòsit que té cap al públic, mentre que a la dansa no hi ha aquesta relació tan directa i unidireccional. Els processos creatius, a més, són molt diferents. El teatre parteix d'un text, mentre que moltes peces de creació contemporània són les circumstàncies del seu propi procés.

Amb el públic infantil és més fàcil?

— Quan estàvem fent Hippos al carrer, una nena i la seva àvia es van apropar a mirar-la. L’àvia li va dir: “Marxem, que aquí no està passant res”. I la nena li va respondre: “Però què més vols? Són hipopòtams ballant”. També hi ha aquesta necessitat de voler entendre-ho tot. Per a mi és més important que l’art ens obri preguntes, ens generi una conversa entre nosaltres. Les diferents experiències entre nosaltres són el que donen valor a una peça. Quan mirem Montserrat sabem que és bonica i no ens preguntem per què. Quin és el propòsit d’una muntanya o d’un paisatge? Simplement hi són i ens emocionen. La dansa també apunta cap aquí.

Has estrenat espectacles en places i terrats. ¿Treure la dansa dels espais institucionalitzats és una manera de provocar els espectadors?

— A vegades sento que el teatre està sacralitzat, que li costa anar més enllà de generar un espai de confort. Simplement, un dia vaig fer una peça en un terrat i va ser bonic, així que vaig decidir fer més terrats. Molta de la meva experiència ve de l’art de carrer, de voler buscar altres llocs per a l’obra. La dansa no només pertany a un teatre o a un estudi, trencar amb aquestes idees em fa bé i canvia les textures de la meva manera de crear.

Per què has fet de la dansa la teva professió?

— Sempre he tingut una atracció molt concreta amb la dansa. Vinc d’un context de teatre amateur, que per a mi va ser un espai d’exploració i d’experimentació. Allà vaig començar a tenir una curiositat molt genuïna amb la idea de crear. Però quan vaig començar la formació professional, em vaig adonar que la imatge de ballarí està molt lligada a un règim estètic i d’aptituds del cos que jo no tinc. Em vaig haver d’enfrontar al rebuig, un rebuig que tothom sent i que hauríem de revisar, sobretot la forma com es diu que no als alumnes. Vaig marxar a la Salzburg Experimental Academy of Dance i allà se’m va obrir un ventall de possibilitats.

Hi ha hagut algun moment que t’hagis plantejat tirar la tovallola?

— Sovint. Trobar-me amb totes aquestes institucions que rebutgen més que accepten, perquè reben molt més del que demanen, es fa molt complex. Abans de marxar de Barcelona em vaig plantejar deixar-ho per una qüestió de salut mental. Després em va passar que estava constantment entrenant-me i formant-me esperant que hi hagués una professionalització, però en molts casos no arriba mai, o arriba tard, o arriba aviat i s’acaba aviat. En un moment ho estava apostant tot a la dansa i vaig necessitar deixar-la anar.

Però hi vas tornar.

— M'havia de donar un temps i que em fos més igual l’acceptació. El més difícil d’aquesta carrera és que constantment estem lluitant perquè algú ens accepti. Sempre, en algun lloc, algú ens ha de dir que sí per poder seguir. Això ho fa molt complex, també emocionalment. La meva sort és que, quan estava agafant distància, les coses van canviar. Ara ho aprecio tot des d’un altre lloc i visc amb la tranquil·litat que per fer dansa no necessito ningú que em digui que sí, perquè la dansa va amb mi.