El moment agredolç del siurell: es redescobreix com a icona, però no té relleu generacional

PalmaEls siurells mallorquins viuen un moment agredolç. Per una banda, es troben en un moment de reconeixement, però, per l'altra, el relleu generacional és inexistent: totes les mestres siurelleres són dones de mitjana edat sense pupils interessats a continuar aquesta tradició centenària i tal vegada la productivitat als seus tallers s'acabi d'aquí a unes dècades. Les principals siurelleres de Mallorca –Maria Amengual, Coloma Cañellas, Antònia Amengual i Francisca Truyol– coincideixen en el canvi que la indústria siurellera ha experimentat en els darrers anys. Els siurells ja no es perceben com a souvenirs per a turistes, ara es reivindiquen com una peça d'artesania vinculada al patrimoni de l'illa, datada per alguns historiadors d'abans de la conquesta de l'Islam (anys 902-903).

Ca Madò Bet des Siurells

Coloma Cañellas, de Ca Madò Bet des Siurells (la Cabaneta), pertany a la tercera generació de siurellers i segueix una tradició que va començar fa més de 100 anys Elisabet Amengual, coneguda com a madò Bet. Al seu taller, que duu amb el seu marit, fa els siurells tradicionals, figures de pagesos cobertes per una capa de pintura blanca i esquitxats amb franges vermelles i verdes, els de tota la vida, però no rebutja la innovació. De fet, té diferents dissenys inspirats en el folklorisme mallorquí, com ara Maria Enganxa i la Jaia Quaresma i altres que directament es refereixen a la cultura popular globalitzada, com Leia, Darth Vader i Frida Kahlo.

"Vivim un moment de molta demanda i molta feina", diu Coloma Cañellas. "En l'actualitat se li està donant més valor a l'artesania i al siurell artesà 100%", afegeix. L'artesana destaca, a més a més, la feina que fa el Consell de Mallorca perquè Europa atorgui la Indicació Geogràfica Protegida (IGP) a aquesta figura de fang. La inclusió per part de la Unió Europea en aquest registre suposaria una empenta important per al reconeixement dels siurells, atorgaria una protecció legal als productors i una garantia per als consumidors que la peça que compren té una qualitat i unes característiques sostingudes en el temps.

Can Bernardí Nou

Can Bernardí Nou, el taller de Maria Amengual, també està situat a la Cabaneta. Va ser fundat per Juan Amengual Serra i la seva dona, Maria Capó Cañellas, que es van especialitzar en siurells, gerres brodades i ceràmiques tradicionals. Les seves tècniques deriven d'Antoni Amengual –que les va aprendre de son pare– i de María Serra, pare i mare de Juan Amengual, que van treballar la terracota des del final del segle XIX a la Cabaneta, fent especialment siurells, peces de gerreria i les gerres brodades.

Els principals clients d'Amengual han anat canviant durant el temps, es mantenen els records per a casaments i comunions, però en els darrers anys han augmentat els destinats per a congressos i esdeveniments esportius i, per altra banda, els sempiterns col·leccionistes. "El siurell ha esdevingut un producte selecte, ara no està destinat als típics souvenirs", comenta. La seva producció també ha anat variant, encara que els clàssics es mantenen, ara també hi ha molts interessats a veure figures de siurells fent l'esport que ells practiquen. Per a Amengual, un dels seus principals problemes és la burocràcia a què s'ha d'enfrontar com a autònoma. "Són hores que em lleven de feina; ens tracten com a grans empreses, però no es pot anar al seu ritme", lamenta.

Siurells ca n'Antònia

Antònia Amengual, de Siurells ca n'Antònia(Pòrtol), fa siurells des dels 14 anys amb la seva mare. Filla i neta d'ollers, es va casar amb Bernat Amengual Reynés, un dels propietaris de l'Olleria Cas Canonge, on també es va dedicar a modelar siurells. El 2005, va constituir, juntament amb el seu marit, l'empresa actual. Explica que, tradicionalment, les dones dels ollers solien fer siurells. Per aprofitar l'espai, les figures es ficaven als forats buits dels forns de llenya entre les olles i les greixoneres, mentre aquestes es coïen.

Amengual descriu que des de la pandèmia es "valoren més les coses fetes a Mallorca", però considera que encara es "parla poc del siurell". Respecte del relleu generacional, comenta que "cada vegada en quedem menys", però és que "el siurell no dona per viure, no surten les hores i es paga barat quan tot està fet a mà". "No el pots fer pagar molt", incideix. Sobre aquest tema, afegeix que ella té tres fills i cap d'ells vol continuar amb la tradició: "Nosaltres, dissabte hem de cercar fires i ells se'n van d'excursions". En relació amb els incerts orígens del Siurell, Amengual comenta que una de les opinions més assentades a Mallorca –encara que n'hi ha d'altres– és que van ser importats pels fenicis. "El que sí que és cert –afegeix– és que es posaven a les cases mallorquines com a símbol de bona sort i que s'utilitzava com a joguines en fires i romeries".

Siurellet d'Inca

Francisca Truyol, de Siurellet d'Inca, reivindica que la tradició siurellera de Mallorca prové de la capital del Raiguer i que des d'allà, mitjançant fires i romeries, com la de Sant Marçal, es va importar a la resta de Mallorca. Explica, això sí, que a Inca es va discontinuar la tradició amb el tancament del darrer taller fa uns 20 anys. "Estic molt orgullosa d'haver recuperat aquesta herència perduda", comenta. Sobre les seves companyes de la zona de Marratxí, destaca que totes tenen una cosa en comú: "Estimam els siurells i més que per guanyar diners, treballam per donar-los difusió i reconeixement".

També preocupada per relleu generacional, Truyol explica que "és possible que el siurell a Inca desaparegui", però no l'angoixa que es perdi la tradició, perquè no passarà. Des de fa dos anys fa feina amb dos historiadors i una arqueòloga per recopilar la història del siurell inquer en un catàleg en què tot quedi "per escrit i ordenat". "La meva il·lusió és deixar-ho tot ben escrit… i que si s’arriben a deixar de fer siurells a Inca, se'n pugui contar la història ben contada".