La implosió de Mario Casas, un perico a la recerca de si mateix a Utrecht

Coneixem el Sergio (Mario Casas) com un més del centenar d’aficionats pericos que acompanyen l’Espanyol en un desplaçament europeu a Utrecht. La pertinença al grup i l’ambient carregat de testosterona semblen definir un personatge amb brots de violència en qui també intuïm una fractura interior que es fa evident quan, de sobte, llença la cartera a les escombraries. És la manera que troba de tallar amb el passat: quedar-se a Utrecht, una ciutat freda i hostil als forasters on no té amics ni feina ni gairebé diners. L’inexplicable rampell del Sergio obre un interrogant que tensa la mirada de l’espectador sobre el protagonista de Molt lluny. Què li passa, al Sergio? Què l’empeny a cremar les naus i començar de zero en un altre país?

La pel·lícula oferirà en el seu moment les respostes pertinents, que no són difícils d’imaginar, però l’interès de la proposta rau sobretot en acompanyar el protagonista en aquest exercici voluntari de desarrelament vital, una implosió de la pròpia identitat que el portarà a encadenar feines i habitatges precaris i a relacionar-se amb altres outsiders de la societat neerlandesa. El director debutant Gerard Oms, amb molta experiència com a coach d’actors, imprimeix un gran naturalisme al treball dels intèrprets, especialment un Mario Casas que s’endinsa en els plecs d’un personatge en què la desubicació exterior emmiralla el conflicte interior. Oms, que l’ha ajudat a preparar molts papers, sap contenir l’explosivitat de l’actor i ajudar-lo a oferir el seu millor treball, fràgil i creïble.

La contenció de Casas s’encomana a la manera com Molt lluny desplega l’arc dramàtic del Sergio a Utrecht, deixant que les veritats incòmodes sobre un mateix es vagin cuinant a poc a poc. En paral·lel, la pel·lícula entronca amb un registre pròxim al cinema social per mostrar els vincles que sorgeixen durant aquest exili autoimposat, des de l’aproximació cauta a un català amargat i egoista que fa un refrescant David Verdaguer –l’únic personatge amb qui Casas parla català– fins a la generositat de la dona d’origen caribeny que acull el protagonista a casa seva. Molt lluny no es limita a construir un estudi psicològic de personatge i a desplegar els dots interpretatius de Casas, sinó que fa una mena de retrat del desarrelament en l’Europa actual, on fins i tot algú a la deriva com el Sergio està en una posició de privilegi en comparació amb qualsevol migrant sense papers.

Amb un muntatge esmoladíssim de Neus Ballús –Oms ja feia de coach a Sis dies corrents–, Molt lluny confirma l’arribada d’un nou director amb ganes d’explorar els dubtes i la confusió, matèria primera de l’experiència humana. Un director que, com l'equip de futbol del Sergio, practica una mena de resistència activa contra els relats hegemònics, un cinema valent que sembla confiar en les persones, tant les que posen el seu talent al servei de la pel·lícula com les que després se la miraran.