Com era Miquel Serra, segons el seu amic Joan Pasqual: "Era un gran devorador de còmics, sobretot dels d’Ibáñez”

PalmaAls anys 80, a Morlanda (Manacor), els estius passaven tan a poc a poc, i el dia a dia era tan repetitiu que podies, fins i tot, avorrir-te. Els carrers no estaven pavimentats i, durant uns anys, la zona es va mantenir allunyada de la transformació voraç que arrasava Mallorca. Allà creixeren feliços, entre capficos, jocs de pilota, ‘famobils’ i algunes cançons dels Beatles, el músic Miquel Serra, juntament amb el seu germà gran, Joan Serra, i Joan Pasqual, l’encarregat de posar paraules a la infància de Miquel.

“Els nostres pares ja eren amics, però el que realment ens va unir foren els estius a Morlanda. De les 11 a les 15 h estàvem en remull i, després de dinar cadascú a ca seva, ens tornàvem a trobar per mirar alguna sèrie de capvespre, com El gran héroe americano i Magnum, P.I. Quan el sol afluixava, sortíem a jugar amb la pilota fins que es feia de vespre”. En aquells anys, Morlanda era “com un petit reducte salvatge”. De fet, Pasqual recorda com de molt es varen enfadar quan “varen asfaltar els carrers i posaren fanals a la urbanització”, perquè els varen “prendre la fosca, els estels i les òlibes”, diu, com qui fa una cançó. I afegeix que, fins i tot, intentaren fer algun petit acte de sabotatge contra aquestes novetats als carrers. El ciment es va imposar. “Amb els anys t’adones de com era d’idíl·lic tot allò: estius llargs, sense fer gaire cosa, amb la sensació d’avorrir-se... I ara això sembla un luxe”, diu.

Amb les aigües cristal·lines de Morlanda com a testimoni, els tres amics entonaren les primeres cançons que, després, formarien part de la banda sonora de la seva vida. “Els Beatles foren un referent constant, com una música de fons. Record que, després del bany, quan es feia fosc, cantàvem The Long and Winding Road”, conta Joan. A Miquel, més tard, li van interessar, també, bandes com Queen o Aerosmith.

A qui li va arribar primer la curolla de la música va ser a Joan Serra, que va començar a fer algunes gravacions amb Joan Pasqual: “Fins i tot en les primeres ja se sent la veu de Miquel per darrere”, diu. Els tres, de fet, varen muntar un grup que es deia Els Crancs. Així defineix Pasqual l’energia dels dos germans: “En Joan era més irregular, visceral i amb una energia brutal que s’encomanava. En Miquel era un al·lot agut, fiable i molt sensible. Els tres ens enteníem bé. En Joan, amb la seva sensibilitat, va ser una mena de mentor per a en Miquel i per a mi. Quan tocàvem amb Els Crancs, volíem sonar com un grup pop, però ens costava integrar la tecnologia”, recorda.

A banda de la música, no es pot parlar de la infància de Miquel Serra sense mencionar els còmics: “N’era un autèntic devorador, sobretot dels d’Ibáñez”. Més tard, arribà l’interès per “lectures més consistents”. “Escriure, pens que és una cosa que va arribar més tard, amb el fet de donar lletra a les seves cançons”. Malgrat la certa nostàlgia que sovint traspua la música de Miquel Serra, Pasqual en defensa el caràcter alegre, el tracte fàcil i l’amabilitat.

Una de les coses que més valora Pasqual d’aquells anys és que varen tenir una infància llarga. No existí, per aquells tres al·lotel·los, la preadolescència: “Vàrem ser nins tot el temps que vàrem poder”. Però, encara que un poc tard, arribà el temps de festejar, i Miquel era un al·lot ben guapo. “Li agradava una al·lota i vàrem anar a demanar-li a ella si li agradava en Miquel. Com que era nascuda a Mallorca, però habitualment parlava castellà, ens va dir ‘¡Miguel está bien bien!’ Clar: volia dir que en Miquel estava ben bé!”. I malgrat que el camí s’hagi fet long and winding, com diu la cançó, encara som aquí per contar-ho i fer cançons, o relats, o capficos, sembrant i recollint; encara que ens hagin robat la fosca. I ben bé.