Com era Miquel Bezares, segons el seu germà petit: “El veies i pensaves: aquest tipus es menjarà el món”

PalmaUna estampa familiar: els sis membres encabits dins un Renault 5 taronja de tres portes. Són quatre germans nascuts a Llucmajor. A casa sempre es va parlar castellà: el pare havia arribat de la Península i es va casar amb una mallorquina, la mare. La idiosincràsia lingüística de la família va canviar quan el germà número tres tenia uns 17 anys. Ho contarem més endavant. El tercer germà va néixer el 1968 i avui és poeta, narrador i professor: Miquel Bezares. Un incendi a ca seva, quan ell tenia uns quatre anys el va impactar tant que encara avui, quan comença a sentir olor de cremat, té un cert esglai, com si aquella olor li hagués quedat aferrada al nas per sempre més. El germà petit, Jesús –tot i que tothom el coneix amb el sobrenom de Tuti–, diu que Miquel “era un infant extraordinàriament espavilat”: “A vuit anys ja tenia el cap d’un al·lot de quinze; i a quinze semblava un senyor gran”, riu.

 De petit era un “autèntic portent físicament”. Va créixer molt aviat i als desset anys “ja tenia pràcticament l’alçada actual”. Tuti recorda que va ser un gran jugador de bàsquet, i que també practicava tennis. “Arribava dels entrenaments mort de fam. En aquell moment, no li agradava gens la verdura, i com la majoria d’al·lots de l’època, ens alimentàvem de llom amb patates fregides. A ell, ma mare no li preparava un plat, sinó una palangana! Menjava una barbaritat i no s’engreixava gens”. Era, diu el germà, “un líder natural” per la seva manera de fer les coses, d’enraonar: “El veies i pensaves: aquest tipus es menjarà el món”. Tuti defineix Miquel pràcticament per oposició a ell: “Jo sempre he estat molt tímid, reservat, només parlava amb els meus dos amics de l’escola. Els pares em varen dur al psicòleg perquè trobaven que jo era molt diferent del germà anterior, en Miquel”. A Tuti no li passava res: “Senzillament aprenia a fer les coses més lentament; era molt més mandrós que ell”.

Miquel anava molt a la seva i no era complaent amb els altres: “Quan decidia una cosa, la feia, agradàs o no a la resta”. Així, conta que l’escriptor havia començat el BUP de Ciència, perquè el futur “semblava encaminat al fet que fes Farmàcia”, una il·lusió que tenia son pare. Però va tenir un professor que el marcà profundament: Damià Pons. “Així que va decidir canviar completament de rumb i passar a Lletres per estudiar Filologia Catalana”. Tuti conta que la decisió, de tot d’una, va provocar un disgust important als pares. Així va ser com Bezares començà a omplir llibretes amb poemes, idees i textos, tots ja escrits en català. I un bon dia “es va despertar essent catalanoparlant”. Va ser un canvi radical però que es va viure amb molta naturalitat dins la família. “Tot i començar a viure plenament el català, mai no va intentar imposar-nos-el als germans. Encara avui jo li xerr en castellà i ell em contesta en mallorquí”. Avui encara els resulta curiós sentir-lo parlar en castellà perquè és una cosa molt poc habitual. Aquest canvi va enriquir, per posar-ne només un exemple, l’ambient musical de casa: “Nosaltres vàrem créixer amb les cançons de Perales, Rocío Jurado i Raphael. De sobte, descobrírem Maria del Mar Bonet i Lluís Llach”, fa memòria Tuti.

Per ell, Miquel és una persona molt intel·ligent, amb “uns principis molt sòlids, fins i tot quan li acaben perjudicant personalment”: “Sovint ha pres decisions perquè considerava que eren les correctes, encara que no fossin les que realment li venien de gust”. Explica que té una relació molt especial amb sa mare, i creu que és perquè comparteixen una manera de ser molt semblant: “Són molt sensibles, amb molta fortalesa interior i capacitat de sacrifici”. Amb el temps, s’ha convertit en un autèntic “bon vivant” –“ha desenvolupat una autèntica passió per la cuina i sap cuinar a nivell molt alt”– que, quan es jubili, serà plenament feliç just amb la seva llibreta.