"Un quadre de Velázquez és patrimoni, però un llençol d'una monja de fa 100 anys, també"

Palma“Quan vàrem entrar al convent concepcionista de Sineu ens vàrem trobar amb un edifici fossilitzat, aturat en el temps. Les monges no havien tocat ni buidat res, simplement havien anat tancant portes, així que ens deixaren amb una espècie de càpsula del temps. Durant 450 anys havia estat un centre de vida femení enmig de Sineu i l’element més fràgil que tenia era precisament la memòria de tot aquest temps, que és el que estam treballant per documentar i protegir en aquests moments”. Així relata mossèn Francesc Vicens, vicari de Patrimoni del Bisbat de Mallorca, un dels projectes estrella amb què fan feina ara mateix al seu departament: la catalogació de tot el patrimoni que conté el monestir de la Immaculada Concepció de Sineu.

Aquest projecte, a més, serveix també d’exemple paradigmàtic de la tasca que desenvolupen actualment els responsables de la gestió de patrimoni del Bisbat de Mallorca: és tan inabastable i complexa com urgent. “Tothom té molt clar que un quadre de Velázquez és patrimoni, però de vegades no tenim tan clar que un plat d’una casa de roter o un llençol que emprava una monja fa un segle també ho és, i són coses que ens donen una quantitat d’informació enorme i que és importantíssim preservar”, assegura Sandra Rebassa, cap tècnic del departament de Patrimoni del Bisbat. En aquest sentit, només al convent de les monges tancades de Sineu són centenars els elements pendents encara de ser catalogats, molts d’ells provinents de tota una sèrie de tallers que havien fet servir les monges per fer rosaris, brodats i reproduccions decoratives al llarg dels anys. Els responsables d’aquesta feina, de fet, ho defineixen com “una espècie d’excavació arqueològica on tot allò que té informació s’ha d’estotjar”. I el llistat de troballes, reconeixen, és llarg.

És per això que una de les frases que més es repeteixen diàriament a la vicaria de Patrimoni del Bisbat és que “aquí la feina no s’acaba mai”. El departament va ser oficialment constituït fa set anys amb un triple objectiu: documentar, conservar i difondre la quantitat ingent de patrimoni en mans de l’església mallorquina. En els tres anys que fa que s’hi troba al capdavant, mossèn Francesc Vicens ha posat en marxa tot un pla de catalogació que, tanmateix, reconeix que a hores d’ara no ha arribat ni al 5% de tot allò que queda pendent de ser correctament indexat. Si bé existeixen registres previs, com l’inventari fet per al Ministeri de Cultura a principis de la dècada dels 90 i dirigit per Catalina Cantarellas o els catàlegs municipals, aquest és el primer que es fa des del Bisbat amb la voluntat que inclogui tota la informació i que pugui ser actualitzat periòdicament.

“És una tasca tan gran que hem assumit que no serem nosaltres els que l’acabarem”, assegura Vicens, qui en els quinze anys que fa que és capellà ha dedicat una part important del seu temps a la gestió del patrimoni eclesiàstic, “però bé, per sort a l’Església feim feina amb vista a l’eternitat”, afegeix amb un somriure. “Només tenir el llistat actualitzat de tots els béns ja serà una feina de molts anys”, reconeix Rebassa, “però la part més difícil era saber per on començar i almenys això ja està fet”.

Així doncs, les xifres sobre la quantitat de patrimoni de què disposa el Bisbat de Mallorca són incertes. Són més de 150 les parròquies que en formen part i el catàleg que s’està elaborant inclou no només els edificis, les pintures i les escultures, sinó que també ha de servir per inventariar mobiliari, documents, casulles i altres tèxtils, orfebreria, ceràmiques, atuells, fonts etnogràfiques… En aquest sentit, s’han establert tres criteris per a la conservació de qualsevol element: un de temporal –es conserva tot allò anterior al 1939–; un de material –tot i que sigui recent, si és d’un material rellevant també es cataloga–, i un darrer relacionat amb l’autoria de les peces. “Si són d’autoria reconeguda també s’inventarien, independentment dels altres criteris”, esclareix Vicens.

1.200 fitxes en tres anys

Així, en aquests tres anys de feina s’han aconseguit més de 1.200 fitxes de diferents elements localitzats a un total de vuit parròquies mallorquines que no són ni les més conegudes ni les que més fàcilment s’associen al patrimoni eclesiàstic mallorquí dins l’imaginari col·lectiu. “Hi havia l’opció de començar per les que són patrimonialment més rellevants o que tenen una historiografia més destacada, que a més tenen ja molta informació que ens hauria servit de punt de partida. Però vàrem preferir començar amb aquelles a qui ningú no havia fet mai cas, les que per molts no tenien gens d’interès i que ja ens han donat més d’una sorpresa”, relata Vicens. I posa com a exemples un calze i una patena fets per Lluís Castaldo i un copó de plata, esmalt i ivori estampat amb una reproducció de la multiplicació dels pans i els peixos, entre d’altres.

La localització d’aquests elements, però, forma part d’un document intern que no tenen previst fer públic per “evitar robatoris”. “A més de per tenir un registre propi, aquesta feina ha de servir perquè els rectors tinguin coneixement de tot allò que tenen a les seves parròquies i siguin conscients de quins són els drets i deures que això suposa. La consciència patrimonial dels rectors ha crescut en els darrers anys, després d’uns anys en què n’hi havia que potser anaven més per lliure. Ara saben que en cas de dubte ens han de consultar i els donarem directrius”, relata Vicens. “Ara bé, una de les condicions amb què més insistim als rectors és que tractin aquesta informació com si fos un llibre sacramental més, que el tinguin ben protegit i que només hi tinguin accés ells o els investigadors que ho hagin de consultar per la seva feina”, afegeix.

Recursos limitats

A més de la tasca que realitzen in situ a cadascun dels espais que depenen directament del Bisbat, a la vicaria de Patrimoni també s’ocupen de la restauració d’obres artístiques, tant pròpies com externes. A la part superior de l’edifici que antigament ocupà el seminari s’hi troba un taller dividit en un parell de sales on cinc treballadors es dediquen a restaurar principalment quadres i escultures, una tasca per la qual van rebre la Medalla d’Or de l’Ajuntament de Palma l’any 2019, quasi quaranta anys després de la seva creació. En aquest taller s’hi restauren des d’escultures fins a peces procedents de capelles rurals, siguin o no religioses. Entre les darreres obres que hi han rebut, de fet, s’hi troba un quadre de Jordi Teixidor.

El taller, juntament amb la biblioteca i les parròquies, forma part de la xarxa que depèn directament de la vicaria que capitaneja mossèn Francesc Vicens i que ell mateix admet que actualment està encara infradotada. “Tenim els recursos que tenim, i és cert que disposam d’ajudes i contribucions, però el que tenim no és per tirar coets, ni molt manco”, reconeix. Ara bé, assegura que una de les parts més importants de la conservació de tot aquest patrimoni eclesiàstic té a veure amb la figura dels voluntaris de les parròquies. “Ells són els grans protectors perquè són els que el fan servir i en tenen cura, i n’hi ha que ho fan per una qüestió de fe, però d’altres ho fan també per tradició. Parl de la gent que s’encarrega d’obrir i tancar les esglésies, de penjar neules i de muntar betlems, que també són els que donen una mica de Carcomin si detecten serradís o ens avisen quan veuen alguna cosa que no està bé. Ells són els que garanteixen, actualment, la conservació de tot. I sí, potser aquesta xarxa de voluntaris s’ha envellit en els darrers anys, però ho fan amb les mateixes ganes de sempre, i les noves generacions potser no són massives, però hi són”, exposa.

Béns que haurien de ser BIC

Amb tot, el màxim responsable del patrimoni eclesiàstic mallorquí assegura que la principal instrucció és que “independentment del grau de protecció legal que tinguin les peces, s’ha de procurar que siguin sempre tractades amb el màxim respecte”. Això ho exposa davant el fet que elements religiosos de gran rellevància patrimonial com el convent de Santa Magdalena de Palma o la part més significativa de Lluc no han estat encara catalogats amb la figura de màxima protecció, la de Bé d’Interès Cultural (BIC). “Encara que no siguin BIC, nosaltres tractam tot el patrimoni com si ho fos. No ens hem oposat mai a un expedient si és raonat, però tampoc el demanam perquè no aporta un benefici especial a la conservació, almenys per part nostra. No és de preveure que venguem cap església o que facem especulació, i se suposa que un BIC implica tenir una sèrie de preferències i ajudes que a l’hora de la veritat no arriben, així que no hi ha necessitat de començar nosaltres cap expedient. Nosaltres garantim el grau de protecció, estam damunt totes les intervencions i ho feim sempre amb criteris patrimonialment responsables”, diu Vicens.

Molta de la feina que actualment desenvolupen es pot consultar a través de Maiorica Sacra, una plataforma des d’on pretenen donar difusió al patrimoni religiós mallorquí. “El logotip representa el portal de Castellitx, a Algaida, i es va crear amb la intenció de fugir de la idea que vincula el patrimoni eclesiàstic amb una sèrie de vaixells insígnia que tenen gravetat pròpia, com pot ser la Seu. La idea també és descentralitzar aquest concepte de patrimoni i valorar altres elements que no per ser menys coneguts són menys importants”, assenyala Vicens. Un dels darrers projectes que destaca el vicari de Patrimoni del Bisbat és la digitalització dels coneguts com a certàmens, una sèrie de treballs fets pels estudiants del Seminari entre finals de segle XIX i mitjan segle XX. Se’n conserven més d’un miler de diferents i cada any se’n digitalitza un centenar que contenen no només textos inèdits, sinó fotografies d’època i altres informacions molt rellevants sobre el context històric. Les temàtiques són del tot heterogènies i van des de la composició poètica fins a la traducció dels clàssics llatins, passant per estudis demogràfics. El primer de tots, de fet, data de l’any 1899 i gira al voltant de “la telegrafia sense fils”.