Com era Mateu Matas 'Xurí', segons el seu germà gran: “Tot el dia anava amb trencs i traus per la cara i el cos”

PalmaA Santa Margalida hi ha un carrer que es diu Sa Placeta perquè són tres caps de cantons i fa una mica de plaça. Als anys vuitanta, entre les cases d’aquell redol hi vivien bastants d’al·lots, devers desset o devuit. No eren de la mateixa edat, però només hi havia una franja de cinc anys de diferència entre ells. El temps passà, cadascú feu la seva vida, però cada estiu tallen el carrer i fan un sopar per retrobar-se. Entre parelles i fills, s’ajunten unes 60 persones. Un dels convidats és el glosador Mateu Matas Ordinas Xurí (Santa Margalida, 1982). Ens ho conta el germà gran, Joan, que li treu cinc anys.

El primer que diu és que la infància que varen viure no té res a veure amb la que tenen ara els infants. “Fèiem excursions amb bicicleta fins al camp de futbol, jugàvem amb carretons de capses de bolles, ens tiràvem per capavallades damunt el capó d’un cotxe, anàvem pels descampats, a espolsar ametlles, una cosa que ja ha passat a la història… Fèiem més desastres que ara. No hi havia videojocs. Ens ho passàvem molt bé”, apunta. “Tot i que en Mateu era més petit, sempre volia anar amb els grans. Supòs que ja passa, això, amb els germans”. El petit Mateu passejava content amb els nins grans, amics del seu germà, per la vila. I si bé se’n desfeia prou, el germà diu que “era un poc esburbat” i que “tot el dia anava amb trencs i traus per la cara i el cos”.

“Ell, un pic cada mes, havia de donar un ensurt. Té una marca a la cara que es va fer quan era jove d’un esclat amb bicicleta. Baixava una costa i un cotxe va obrir la porta i li va pegar de ple a la cara. Això era el pa de cada cap de setmana!”, conta Joan, que en recorda un altre, d’esclat gros: “El padrí ens havia fet un gronxador amb una senalla. Hi jugàvem i, quan el vaig empènyer, el vaig fer bolcar i va pegar amb el cap a una pica de test de les que fèiem servir per donar menjar als porcs. Es va fer un forat enmig del front. No sé si el glosar li ve d’haver-se pegat tant de cops pel cap”, conta el germà, mig rient, com qui no vol la cosa.

En realitat, però, això de la glosa Joan pensa que li ve de son pare i de la padrina paterna. “A en Mateu li agradava molt escoltar les gloses que cantaven als foguerons de Sant Antoni. Tenia devers 10 anys. Mon pare i els seus amics feien una rotllana i cantaven cançons típiques, no improvisaven. Però ell quedava encisat”. A més, Mateu tenia un vincle molt fort amb la padrina paterna, Francisca, que també sabia moltes cançons. Ell l’escoltava sempre amb admiració: “Si passava qualque cosa, la padrina tenia una cançó per contar-ho”, recorda. A improvisar va començar passada l’adolescència, i començà a formar part del seu dia a dia: “Ell diu que improvisar és entrenament. Jo dic que és un do, però ell manté que qualsevol persona ho pot fer. En tenc els meus dubtes”.

Mateu, segons el germà, “era un al·lot alegre i simpaticó, que queia amb gràcia. Era molt afectuós… i polissó”. I a l’escola no era dels més feiners: “A ca nostra sempre hem dit el mateix: ‘És gandul a matar’. Però, com que és intel·ligent, surava els cursos amb molta dignitat”. I quan va començar l’època de sortir de nit, tot d’una li va agafar el gustet.

Joan també recorda els trajectes que feien en cotxe amb son pare –ara té setanta-cinc anys– escoltant els cassets de Manolo Escobar, El Fary i Antonio Molina. I encara que no fossin al·lots d’estar mirant la televisió, a vegades miraven David el Gnomo. El motiu és senzill: “A l’estiu no ens deixaven sortir al carrer fins que no tocaven les cinc del capvespre. Des de les dues fins a les cinc estava prohibit sortir de casa, perquè tothom feia la sesta”.