Mario Casas: "Si dius que ets un actor de mètode, a Espanya et consideren un flipat"

BarcelonaMario Casas (la Corunya, 1986) torna al cinema romàntic amb El secreto del orfebre, opera prima d'Olga Osorio. Basada en la novel·la homònima d'Èlia Barceló (Debolsillo, 2005), el guanyador del Goya interpreta un orfebre d'èxit que, en el seu camí cap a Nova York, decideix fer parada al poble on es va enamorar per primer cop. Casas i Michelle Jenner protagonitzen la pel·lícula, que arribarà aquest divendres als cinemes.

Deu anys després de Palmeras en la nieve tornes al gènere romàntic. Per què ara?

— Perquè va arribar el guió. Ja no arriben aquestes històries romàntiques més clàssiques, amb aires èpics a l’estil de Palmeras en la nieve. Ara es porta més el gènere romàntic juvenil, com a Tres metros sobre el cielo, que ja vaig fer fa temps. D'El secreto del orfebre em va agradar la història, el personatge tipus Humphrey Bogart dels anys cinquanta i la part fantàstica dels viatges en el temps. Era un guió diferent i tenia una mirada sobre l’amor més adulta que jo no havia fet abans.

El Juan Pablo és un home que viu en el record del seu primer amor de joventut. Com construeixes un personatge atrapat en la nostàlgia? 

— Imaginant el que vaig viure quan tenia divuit anys, o fins i tot abans. Quan t’enamores per primera vegada tens vergonya. Amb Gerard Oms, el coach d’actors amb qui treballo des de fa anys, ens funcionava molt bé la vergonya per a la mirada del personatge, més que la nostàlgia. A més, en aquestes històries els homes acostumen a ser més rudes, i era molt interessant que aquí fos el contrari.

Recordes aquesta vergonya juvenil?

—  Sí, i em continua passant quan conec algú que m’agrada. Encara que ja ets gran, de sobte et sents com un nen i et tornes una mica ximple. És una sensació bonica, la veritat.  

No coincidies amb Michelle Jenner des de la sèrie Los hombres de Paco. Us ha fet il·lusió el retrobament? 

— És bonic coincidir com a protagonistes, tot i que el públic se sorprendrà des de quin lloc interpretem. Però per a mi treballar amb la Michelle és un regal, perquè és amiga meva. La conec des que soc petit, fins i tot d'abans de la sèrie, de l'època en què fèiem publicitat junts a Barcelona. Aquests dies comentàvem que les nostres carreres han anat molt de bracet. Vam començar gairebé alhora, i som dels pocs afortunats que continuem treballant. L’estimo molt, la Michelle. 

Abans d'Olga Osorio, l'última directora que t'havia dirigit va ser Mar Targarona a El fotógrafo de Mauthausen. Veus diferències entre homes i dones en la direcció? 

— En la història d’amor que dirigeix l’Olga, sí, per la visió tan bonica i especial que dona al personatge femení de la Michelle. Però en qüestions tècniques de direcció, no. Penso que és el mateix. De fet, la Mar i l’Olga, a banda de directores, són autèntiques professores de cinema. En saben moltíssim, i era molt interessant escoltar-les en les pauses dels rodatges. M’agradaria molt tornar a treballar amb la Mar, perquè tinc un afecte molt especial a El fotógrafo de Mauthausen. 

Si alguna cosa caracteritza la teva carrera és la teva versatilitat interpretativa. Lluites perquè no t’etiquetin?

— Més aviat és perquè si no m'avorreixo de mi mateix. No puc fer un paper que ja he fet, perquè m’estaria faltant al respecte a mi mateix i al públic. M’agrada investigar, crear personatges i jugar-me-la. Al final, la meva educació d’actor no només consisteix en els papers que faig, sinó també en el cinema que veig. I he seguit des de fa anys les carreres de Tom Hardy, Javier Bardem, Eduard Fernández i Matthew McConaughey. Són actors que es tiren a la piscina, i em fascina. Això és el que espero de la meva carrera, malgrat que en el risc a vegades l’encerti o m’equivoqui.

Et consideres un actor de mètode? 

— Sí que ho soc. AmbEscape, el meu anterior film, vaig fer una feina absoluta d'immersió en el mètode. Però el mètode en països com els Estats Units o França s’entén més. A Espanya, si dius que ets un actor de mètode et consideren un flipat. Tanmateix, si el director em deixa, m’agrada que em diguin pel nom del personatge i no abandonar-lo. A vegades el funcionament d'un set de rodatge no t'ho permet, però a mi m’encanta. Si el projecte i el personatge ho requereixen, treballar des d’aquí és preciós. 

Quins valors consideres indispensables per navegar aquesta indústria? 

— Crec en el treball. Em considero un paio que intenta deixar-se l’ànima en tot el que fa. Soc passional quan estic en un set de rodatge i penso en treballar, treballar i treballar. Fa poc vaig dirigir la meva primera pel·lícula, Mi soledad tiene alas, i vaig ser molt pesat i obsessiu en tots els processos. Penso que si t’hi esforces i hi poses amor, pots viure o intentar viure del que vulguis.