María Oruña buscava un tresor a l'Índic i l'ha acabat trobant a Vigo

Vigo"Aquí mateix hi ha restes de galions, però tot el que es podia aprofitar ha estat saquejat, amb permís o sense", assegura l’escriptora María Oruña (Vigo, 1976) mentre navega sota un cel plomís per la ria de Vigo, entre Corbeiro i Rande, on el mar s'estreny. Fa 300 anys, durant la Guerra de Successió, en aquest mateix lloc l'aigua va engolir desenes de fragates i galions durant la batalla naval de Rande, una de les més recordades pels habitants de Vigo. Els angloneerlandesos cobejaven les panxes plenes dels galions espanyols de la Flota de les Índies que acabaven d’arribar del Nou Món, i els hispanofrancesos, sense gaire èxit, intentaven protegir-les. Les naus fantasmes enfonsades allà fins i tot van inspirar Jules Verne. A 20.000 llegües de viatge submarí el capità Nemo recorre les aigües de la ria per proveir el Nautilus.

L’èpica d’aquella batalla del 1702, que Vigo recorda perquè la ciutat no estava gaire protegida i la van defensar com van poder les milícies, és a dir, pagesos armats de manera força precària, la recull Oruña a la novel·la L’albatros negre (Rosa dels Vents / Plaza&Janes). El llibre explica la història d’una jove entomòloga, un exmonjo corsari i un aventurer espanyol del segle XVIII, i com tres segles després es produeix un crim relacionat amb un tresor que es va perdre en aquella batalla.

El tresor que vol trobar Oruña està relacionat amb aquell enfrontament naval que va deixar milers de morts, però es troba més al nord del pont de Rande, a les illes Cíes. Concretament, a la del sud, on només es pot arribar en embarcació privada. "Aquí hi vaig passar molts estius de la meva infància. Dormíem al ras. Si t'endinses a l'illa hi ha una selva", assegura. Una selva de falgueres gegants, pins i eucaliptus on encara hi ha restes que van deixar els ermitans que hi van viure i on l’heroïna de la novel·la és feliç observant la vida salvatge. És a les costes d’aquesta illa, a les quals encara pot ser perillós apropar-se, on, segons Oruña, suposadament hi ha el galió amb la panxa més plena de tresors: el Nuestro Señor de los Remedios y San Francisco Javier.

Un tresor real

"Em va costar situar la novel·la a Vigo, perquè Vigo és el meu recer i no m’agrada tocar-lo, però volia escriure una novel·la d’aventures i tenia molt clar que hi havia d’haver un tresor real", diu l'escriptora. Oruña va buscar tresors al Carib, en un lloc de l’oceà Índic... Al final, quan ja estava a punt d'agafar un avió per anar a l'Índic, en va trobar un a prop de la platja de Calzoa, on viu i on té lloc el primer crim de la novel·la. A l'escriptora la va atraure aquesta nau que es va enfonsar a les Cíes. "Vaig contactar amb un submarinista que és comptable, com a la novel·la, i que té uns grans coneixements sobre aquest galió i vaig decidir que havia d’investigar aquesta història", assegura. "Vaig fer recerca als arxius i vaig iniciar l’aventura de reconstruir el Vigo del segle XVIII. He nascut i he crescut aquí i gairebé no en sabia res. Pràcticament no s’ha fet res sobre la memòria d’aquesta ciutat. Fins i tot, l’Ajuntament està construït sobre una fortificació, cosa que devia ser il·legal en aquell moment. Ara només en queda una part", lamenta Oruña "S’han fet polítiques urbanes destructives. Vigo és un port pesquer important i hi ha una economia i un comerç marítims, però no s’han de sostenir a costa de tota la resta", afegeix.

Des del mar, Oruña assenyala el lloc on abans hi havia un baluard que s’endinsava al mar. Ara hi ha un centre comercial imponent, i més al sud hi ha el castell de Sant Sebastià i un traç de les muralles que van ser destruïdes al segle XIX. Ara l’edifici que més destaca és l’Ajuntament, construït el 1972, una gran torre de color indefinit que fins i tot els ciutadans de Vigo troben horrorós. Caminant pel nucli antic, l'escriptora busca els vestigis d’aquell 1702: la casa on imagina que va viure la Miranda, l'heroïna inspirada en la naturalista alemanya Maria Sibylla Merian (1647-1717); la plaça Almeida, que era la plaça de les Cebes i on hi ha les dues cases més antigues de la ciutat gallega, o la impremta de Juan Compañel, on l’escriptora imagina que la Miranda imprimeix els dibuixos amb els seus admirats insectes i on, en realitat, es va imprimir Cantares gallegos, de Rosalía de Castro.

Oruña explica que ha fet molta recerca, però potser la complicació més gran ha estat escriure de dues maneres diferents en una mateixa novel·la. "Havia de narrar de manera diferent i fer els diàlegs adaptats a cada època i que es notessin els canvis de registre", detalla. L'escriptora està convençuda que el tresor continua enterrat en algun lloc al sud de les Cíes. "Als arxius hi ha el document que el galió va sortir el 1699 d’Amèrica, i està escrit que es va perdre en la batalla que hi va haver a Vigo. Malauradament, molts documents s’han perdut o han desaparegut i tampoc tenim documentació epistolar. L’armada va fer una prospecció al sud de les illes Cies buscant-lo", assegura. De moment ningú l’ha pogut desenterrar.