ELS POETES QUE PARLEN DEL POETA
Cultura03/02/2018

Manel Marí: gràcia, nervi, gresca i ritme

“Crec que era un poeta que sabia que, amb la tradició, s’hi juga, s’hi discuteix, se segueix, es traeix o s’hi negocia, però que en tot cas s’ha de conèixer, i bé”

Pere Antoni Pons

CampanetHi ha poetes que no tenen res a dir i que dediquen les seves energies creatives a fer jocs amb el llenguatge, a experimentar-hi a veure què en surt, a explorar-lo per si troben res de valor o a deixar-se endur per l’expressivitat autònoma de les paraules. Aquesta classe de poetes han escrit alguns dels poemes més sorprenents, espectaculars i atrevits del segle XX. També han escrit molts dels poemes més avorrits, impostats, gratuïts i falsaris del segle XX. Ja sigui per temperament, per gust o per preferències estètiques, Manel Marí no era d’aquesta classe de poetes. Tot el contrari. Era un poeta que tenia moltes coses a dir. Tenir coses a dir, naturalment, no garanteix que facis bons poemes, ni tan sols que en facis de curiosos o interessants. Has de saber dir-ho bé, ser capaç d’escriure-ho amb gràcia, amb nervi, amb una veu que es distingeixi de l’eixordadora i confusa cacofonia ambiental. Gràcia, nervi -nervi expressiu, moral, ideològic-, una veu personal i, també, un sentit natural i gimnàsticament musical de l’idioma són algunes de les qualitats de l’obra poètica de Manel Marí.

Si l’abordam en termes temàtics i de filosofia vital, la de Marí és una poesia que no pot ser sintetitzada en un parell de frases, però en la qual es reconeixen alguns estendards que permeten identificar-la. Dos dels estendards més vistosos són la festa i la revolta, que ell sovint concebia d’una manera indissociable. Ho il·lustren els versos finals d’un poema del seu darrer llibre, Tavernàries : “reclameu que un espasme sincer us esmeni els dogmes / sense embolcalls amables. Collons, planteu-hi cara / al seny fossilitzat! Beveu, i destruïu-lo!”. És un clam que insereix Marí en una llarga tradició de literats que han fet servir l’alcohol com un instrument d’alegria però també d’alliberament, com un escut i una arma per defensar-se de l’exèrcit enemic del conformisme, l’avorriment i la renúncia. En aquest sentit, és significatiu que, quan poetitza el món de la festa, Marí no cau en la postal cràpula o clàssicament canalla de la nit, sinó que sovint opta per donar-hi un aire enjogassat, irreverent, similar al de The piano has been drinking, la cançó etílicament visionària i humorística de Tom Waits que cita a Tavernàries.

Cargando
No hay anuncios

El tema de la revolta

Això no vol dir que la revolta vagi sempre de la mà de la festa, del bullici, de la gresca. En absolut. A No pas jo, potser un dels seus millors llibres -almenys dels cinc que jo he llegit-, té poemes en què tracta el tema de la revolta d’una manera greu i seriosa. Un exemple són aquests versos del poema titulat Diürn : “Ens ha abaltit la transcendència / de la sang pròpia que es decanta / i els signes de l’herència filtren / subtils hipoteques dels noms, / un alfabet gregari, un dogma”. Són uns versos en què jo veig una de les tensions centrals de la modernitat i de la postmodernitat, també un dels dilemes que ha de resoldre qualsevol creador: la tensió entre el llegat que rebem i l’obra nova que es vol construir, el dilema de decidir com et relaciones amb el passat i amb la tradició. Crec que Manel Marí era un poeta que sabia que, amb la tradició, s’hi juga, s’hi discuteix, se segueix, es traeix o s’hi negocia, però que en tot cas s’ha de conèixer, i bé. Això em duu a una altra característica de la seva obra, que és que, bo i essent un poeta de la festa i la revolta, Marí també era un poeta conceptualment dens i reflexiu. Les seves sempre són reflexions, això sí, amb gràcia, nervi, gresca i ritme. Duraran.