Art
Cultura 27/09/2022

Antoni Llena: "Mai he tingut el neguit de fer de Tàpies, però el considero el meu mestre"

Artista

6 min
L'artista Antoni Llena al seu domicili

BarcelonaAntoni Llena fa 80 anys en un moment de plena activitat. Rep sovint el seu galerista, Enrique Faria, que està establert a Nova York, i té entre mans diversos projectes. Continua dibuixant cada matí incansablement, i també busca nova ubicació per a l'escultura que va fer per al desaparegut Corte Inglés de la plaça Francesc Macià. "És molt difícil, perquè era una peça molt pensada per a aquell lloc, i el que costa més és recol·locar-la en un altre lloc i que tingui un sentit nou", diu.

Com va arribar a l'art públic?

— Em vaig distingir per fer les escultures més petites de Barcelona i, per atzar, he acabat fent les més grans; mai m'ho vaig proposar. Quan es van fer els Jocs Olímpics, l'Oriol Bohigas va dissenyar la Vila Olímpica i tenia la intenció de posar-hi una escultura monumental al mig. L'Oriol volia que la fes Mario Merz, perquè en aquell moment era el màxim exponent de l'art contemporani, però era un home molt difícil. Li va dir que era impossible fer una escultura en un lloc on hi havia dos gratacels, una font monumental i la xemeneia d'una antiga fàbrica que es volia conservar. "Quina escala?", va preguntar Merz. Després l'Oriol em va dir que la fes jo i que li presentés un projecte al cap de vuit dies. Així que vaig pensar en una escultura, David i Goliat , que per veure-la haguessin d'aixecar el cap i que es pogués transitar, perquè l'escultura monumental sempre fa por. Com a sostre, vaig posar-hi una màscara, perquè té a veure amb les persones. Així que és una màscara que cada dia ella mateixa es mira i es transforma en una ombra i que transita. I això a l'Oriol li va fer gràcia, tot i que va ser molt complicat fer-la. L'Homenatge als castellers [a la plaça Sant Miquel de Barcelona] va sorgir un dia que em vaig trobar Josep Antoni Acebillo, que aleshores era el regidor d'Urbanisme. Li feia por que els castellers portessin el seu projecte d'un monument figuratiu i ell volia fer una cosa que fos moderna. Es pensava que seria un monument de sis o set metres i jo li vaig dir que el volia fer de 30 metres, perquè volia assenyalar la cosa mítica dels castellers, que volen arribar a tocar el cel. No volia assenyalar el caràcter folklòric, sinó el mític.

L'art li va obrir les portes del món.

— Crec que vaig ser un nen gairebé autista. Sempre vaig tenir conflictes amb la realitat. Vaig començar a entendre-la veient pintura, perquè la realitat sempre me l’explicaven fragmentada i jo la volia entendre com un tot. Ho vull veure tot en 360 graus, i això la pintura m’ho permetia.

Les seves obres són molt fràgils i al mateix temps molt contundents, pel que fa a la càrrega espiritual i altres qüestions artístiques i socials.

— Dibuixo constantment. Aquest mes he fet cent dibuixos, el passat també. Busco un tema i sempre hi ha una referència a una pintura que he vist. La història de l’art és una història de reincidències. Veig la guerra d’Ucraïna i tantes altres coses que passen i em ve al cap el pintor manierista Giulio Romano i els murals que va fer per al Palau del Te de Màntua: tot són gegants que cauen. Però quan dibuixo no miro de copiar-lo, sinó que és com si l’hagués paït, i la seva música m’ha portat a fer uns gargots molt bèsties, amb gent que es trepitja. Tot això ho faig amb un paper que no té cap pretensió i amb uns pastels que es desfan als dits, així que sempre hi ha aquesta ambivalència de ser contundent però des de la pell; l'important és a la pell, no al cap. 

Va escriure a la premsa durant anys. Primer al diari Avui i més endavant a l'ARA. Continua escrivint?

— Fa temps un editor em deia que escrivís les meves memòries, però una vegada i una altra li vaig dir que no perquè em semblava que no tindrien interès. I quan vaig marxar de vacances em vaig emportar el portàtil i vaig escriure les memòries: m’ho vaig passar bomba! Les vaig escriure en tres setmanes, a raig.

Va conèixer Antoni Tàpies durant la Caputxinada : vostè era un monjo al convent dels caputxins de Sarrià i li va oferir la seva habitació. I ell el va ajudar al començament de la seva trajectòria.

— Una vegada Tàpies em va venir a veure i va veure escultures de paper que queien amb el mínim moviment, i em va dir si no em preocupava. Li vaig dir que sí, però que no tenia cèntims per fer coses grans, i aleshores em va portar un carregament de teles i pintures i m’hi vaig abraonar de tal manera que en dos dies les vaig destruir totes. Tenia tanta ansietat! És curiosíssim, perquè anava tallant aquelles teles, perquè me n’agradava un tros, però no un altre, fins que en va quedar un tros molt petit, i aquella va ser la meva primera Escultura dissecada, en comptes del quadre, perquè ja no existia. La vaig posar dins un sobret i la vaig donar a Tàpies.

Després Tàpies es va convertir en un referent important.

— Tàpies el vaig entendre el primer dia. Quan vaig veure la seva primera obra vaig sentir com una puntada de peu a l’estómac i el vaig entendre de cop. Mai he tingut el neguit de fer de Tàpies, però el considero el meu mestre, un referent importantíssim. Una obra d’art arriba un moment que necessita un punt d’intensitat, i sense aquest punt d'intensitat és un aiguabarreig. A l’obra de Tàpies aquest punt d’intensitat sempre hi era, així com en la de Miró i els altres grans artistes. Aquesta intensitat converteix l’obra en una altra cosa, que no es pot agafar ni cosificar.

En canvi, a Miró li va costar molt més entendre'l.

— Tenia una visió equivocada de Miró. M’havia d’agradar per força, perquè li agradava a tothom, perquè els colors són bonics, però no entenia la seva profunditat, i la vaig entendre més tard perquè no em va arribar epidèrmicament. Tàpies era un artista que anava per sota terra: pintava un arbre, però pintava les arrels, era com un talp. En canvi, l’eix de Miró va del micro al macro: quan fa les Constel·lacions, el fons no és blau sinó marró, és la terra. Les estrelles són com els cucs. Picasso és diferent: es mou per la història en horitzontal i, com un mico, va saltant d’una banda a l’altra. Tàpies és un esteta brutal. L’afany que jo tenia perquè tot estigués lligat, Mirò ho lliga amb un punt, i quan veig aquest punt em poso a tremolar. 

El 1969 va parar i va estar deu anys allunyat de la creació. Va marxar a Londres i per viure va rentar plats en un restaurant.

— L'últim que vaig fer van ser les bombolles dissecades, que les vaig donar per pagar multes, com va passar amb els presos polítics, i les va comprar Tàpies. El crític Alexandre Cirici Pellicer es va engrescar molt amb mi, va veure que hi havia un camí que ningú havia fressat en aquest país. Aleshores vaig sentir que m'havia de passar la vida buscant idees per plasmar-les, i l'art no és una qüestió d'idees. Vaig marxar i vaig decidir que tornaria quan la pintura em tornés a cridar. Vaig marxar a Londres, on vaig viure com vaig poder. Més endavant, quan va haver-hi el boom de la pintura amb la transavantguarda, vaig reaccionar tornant a pintar. Però artistes com Miquel Barceló pintaven amb molt gruix de pintura, i em feia molt fàstic, ho trobava horripilant. Jo no sabia què fer. Un dia vaig passar per la ronda Universitat i vaig veure una botiga on venien uns papers d'embalar amb uns colors horribles i de molt mala qualitat: groc, carabassa... Em van cridar l'atenció i els vaig comprar uns dies després, i vaig fer el procés a la inversa que els pintors: en lloc de posar i posar, vaig anar traient. Buscava l'essencialitat i el risc: els meus papers tallats sempre estan a punt de caure i es van descolorint.

Sovint ha dit que ha desaparegut un 80% o un 90% de la seva obra. Què sent quan veu que els museus tenen tanta cura per conservar les seves obres?

— Em fa riure, perquè tenen coses que jo he tingut per terra durant anys!

Què creu que pot aportar l'art en un món tan complex com el d'avui?

— Hi crec enormement, en l'art, tant és si tens èxit com no. Existim com a ésser humans perquè hem sigut capaços d'inventar-nos, i aquest invent és la dimensió poètica, i la necessitem en tot. Ara que tothom fa un art polititzat, estic completament d'acord amb Auden quan deia que l'art per ell mateix, encara que no tingui públic, com que és inútil, fer-ne és l'acte polític per excel·lència; no cal polititzar l'art.

Acostuma a anar als tallers dels artistes joves.

— Això de l'art és tan difícil, però hi vaig perquè quan era al convent vaig trucar al crític Alexandre Cirici Pellicer, que llegia a Serra d'Or, i li vaig dir que m'agradaria molt que vingués a veure el que feia. Un dia va venir i mentre es mirava els meus quadres em preguntava si coneixia un artista o un altre. Jo li deia que no i em va dir que li confirmava la teoria que els senyals dels temps van per l'aire i els artistes tenen unes antenes que els capten i els difonen. Com que ell m'ho va fer a mi, ho he continuat fent amb els artistes que m'ho demanen, però em fan patir molt, per tota la selva per on hauran de passar. Als 80 anys no tinc gaires esperances, però sí una fe indestructible.

stats