THE NEW YORK TIMES / NOVA YORKEl Metropolitan s'ha llançat en un terreny que museus amb més experiència en el new and now [nou i actual] haurien temut trepitjar. És excepcional el seu creixent compromís amb l'art contemporani a través d'un examen de la influència, immensa i amorfa, d'un dels artistes més importants del segle XX: Andy Warhol, el pintor visionari del pop art , el cineasta innovador, l'observador social mordaç, el lladre d'imatges, la màquina de fer cites, l'editor d'una revista boho, Interview , i l'artista gai per excel·lència de Nova York.
En el quart de segle que ha passat des de la seva mort, el 1987, als 58 anys, Warhol s'ha convertit en un gran negoci -primera matèria de la bogeria actual a les subhastes- i en història de l'art en majúscules. S'han dedicat desenes d'exposicions a aspectes concrets de les seves diverses fites. Però el Met ara clama que Sobre Warhol: cinquanta anys, seixanta artistes és el primer esforç per enfrontar-se a aquest aiguabarreig. Amb prop de 50 obres de Warhol i prop de 100 peces de 59 artistes, l'exposició provoca la sensació que s'hi hauria pogut incloure qualsevol artista de les últimes tres dècades.
Warhol mereix molt de crèdit. Va tallar en sec amb l'art nord-americà sobre la vida nord-americana que es feia a mitjans del segle XX. Va eliminar un filtre entre les diverses manifestacions artístiques i la realitat, i va deixar que l'ànima -fins aleshores entelada- de la nació brillés amb tota la seva glòria barata, materialista, radiant, sovint violenta i implícitament eròtica. Va provar la seva càmera de cinema amb gent real que no feia res a banda de mirar fixament a l'objectiu, dormir, menjar o fer-se petons; amb actors sense guió no professionals fent-los actuar sobre la marxa i amb l'emblemàtic Empire State, que va filmar una nit amb una càmera fixa durant set hores. A la pintura hi va introduir imatges dels diaris, les va ampliar amb serigrafies i les va enganxar sobre teles abans d'afegir-hi taques de colors inversemblants.
El va ajudar el seu instint increïble per temes que tenien una ressonància cada vegada més gran: retrats de Marilyn, Jackie, Liz i Mao, les imatges de les ampolles de Coca-cola i les llaunes de sopa, els accidents automobilístics, els disturbis racials i les cadires elèctriques. I va separar el color de la imatge, un moviment radical que va fer de la lleugeresa una cosa bella en si mateixa, una metàfora visual perfecta de la naturalesa fràgil i transitòria de la vida i que va ser la base de la indeleble marca Warhol.
Els derivats del 'pop art'
L'exposició del Metropolitan està organitzada en gran part temàticament. Resta importància a aquest procés físic de la imatge i escatima la influència de Warhol en la pintura abstracta. El seu principal interès és el pop art i els seus derivats postmoderns, i barreja artistes més grans que Warhol que van desenvolupar la seva obra gairebé paral·lelament, si no abans que ell -Alex Katz, Richard Artschwager, Gerhard Richter, Sigmar Polke- sense classificar qui va fer què i quan. Malgrat això, a l'exposició hi ha molt per veure i per pensar, així com petites fites, com la frase Estudis Queer com a títol d'una secció, segurament una primera vegada per a aquesta institució. Entre els punts culminants hi ha la pintura neoexpressionista d'un cap immens escarificat de Jean-Michel Basquiat. És fantàstic: clarament afroamericà, sembla que estigui a punt d'explotar i al mateix temps està il·luminat i carrega contra el seu veí, les cadires elèctriques repetides de l'obra de Warhol Desastre taronja #5 .
A la cinquena sala, on els populars retrats de celebritats que Warhol suposadament va iniciar abarroten les parets, hi ha el retrat fotorealista que Chuck Close va fer al compositor Philip Glass -un clàssic en diferents tons de gris- esplèndidament posat al costat dels retrats cinematogràfics lleugerament més lluminosos que són les proves de càmera de Warhol, en aquest cas els dels cantants Lou Reed i Nico. I sempre et pots aferrar a la columna vertebral de l'exposició, una retrospectiva de Warhol superficial però en gran mesura satisfactòria. L'última exclamació de la mostra la provoca la reproducció de la seva exposició a la galeria de Leo Castelli el 1966: paper de paret fluorescent amb un estampat de vaques i coixins d'heli platejats. Fa d'acompanyament la música de The Velvet Underground, la banda de la casa de la Factory, que era el famós estudi i saló social de Warhol.
L'exposició es recolza massa en artistes que tenen l'aprovació dels estudis acadèmics o que són valors resistents al mercat. No hi ha sorpreses, només un sentit de familiaritat a l'hora de comprovar noms: Richard Prince, Jeff Koons, Cindy Sherman, John Baldessari, Ed Ruscha i Julian Schnabel. La majoria dels artistes estan representats per una sola obra, sovint treballs petits que no aporten gaire pes visual. Barbara Kruger, coneguda per les imatges de gran format que s'apropia travessant-les amb aforismes polítics escrits en bandes vermelles, contribueix a l'exposició amb dues portades de Newsweek i Esquire . Sarah Lucas, dels famosos Young British Artist, està representada amb unes fotografies d'uns homes massa musculosos tretes de les pàgines d'una revista. El seu deute amb Warhol respon a una cruesa que és pròpia de tots dos.
Del gènere a l'espectacle
En molts sentits, la secció Estudis Queer és la més cohesionada, en part perquè Warhol queda en segon terme (dues de les seves obres que hi ha en aquestes sales, Tors vist des de darrere i un retrat de cos sencer de Jean Michel Basquiat són estupendament dolents). Aquí s'hi pot trobar una debat real sobre la identitat i la fluïdesa dels gèneres en les obres de Peter Hujar, Deborah Kass, Kalup Linzy, David Hockney i Douglas Gordon, entre d'altres.
Les obres incloses dins la secció L' apropiació, l'abstracció i la serialitat estan amuntegades en dues galeries titulades Imatges incontenibles . Tot seguit hi ha una altra sala dedicada a Empreses, col·laboració i espectacle on les obres de Warhol, Jeff Koons i Takashi Murakami competeixen per l'espai. El text del catàleg mitiga tanta confusió, amb cronologia i lligams artístics. I els artistes convidats parlen de Warhol, o no, però fan llum sobre el seu treball personal i, atenció, sobre la durabilitat de l'ego artístic.