Les lliçons morals de La Rochefoucauld

PalmaEn la mateixa època que Pascal, el duc François de La Rochefoucauld escriu les reflexions o màximes morals, però amb un caràcter molt diferent, ja que mentre els pensaments de Pascal tracten de religió i teologia, les màximes de La Rochefoucauld expressen una visió descreguda sobre la naturalesa humana amb una forta càrrega moral, però sense cap intenció alliçonadora.

L’edició gironina de les màximes morals de La Rochefoucauld inclou les 504 màximes de l’edició original del 1678, però també les màximes suprimides després de les quatre primeres edicions, i altres màximes que l’autor va descartar per alguna raó desconeguda, a més d’un apèndix final amb l’advertència al lector a la primera edició del 1665, unes reflexions sobre la conversa, el retrat sobre l’autor escrit pel cardenal de Retz i una cronologia.

Les paraules del cardenal de Retz, un dels seus enemics, ens serveixen per introduir el perfil de La Rochefoucauld. Retz retrata el filòsof com una persona indecisa, sociable, simpàtica i seductora, de viva imaginació, vergonyós i tímid en la vida civil, però apologeta en els negocis. Especifica biogràficament la indecisió, amb aquestes paraules: “Mai no va ser guerrer, tot i que fos sempre molt soldat, mai no va ser un bon cortesà, tot i que sempre tingué intenció de ser-ho; mai no va ser un bon home de partit, malgrat que tota la vida es va barrejar en política”.

Visió irònica i escèptica

Sigui com sigui, el cert és que La Rochefoucauld elegeix expressar-se literàriament a través de màximes, definides com a frases simples i breus, enginyoses, lapidàries i tallants, i sovint antitètiques, amb un contingut més o menys punyent, amb un to de burla i juguesca. Els temes que tracta són morals, especialment les passions humanes i els costums, que són discutits i comentats als salons aristocràtics de l’època. La visió que ofereix és irònica i escèptica. De les passions diu que no depenen de nosaltres, que regiren el caràcter i transformen els homes en persuasius i eloqüents, sempre es noten, són gairebé irresistibles, i sovint en generen de contràries. Diferencia les passions violentes, com l’amor, l’ambició i la vanitat, de les que no ho són, com la peresa. I defensa que les hem de deixar aparèixer.

Amb relació als filòsofs i a la filosofia diu que els mals presents triomfen sobre ella i que l’actitud dels filòsofs davant la vida depèn del seu amor propi. També diu que els filòsofs menyspreen les riqueses per protegir els mèrits dels capricis de la fortuna, la qual cosa és una justificació que sona a excusa davant la incapacitat d’assolir-les. Contradiu la concepció ètica nicomaquea d’Aristòtil que defineix la virtut com el terme mitjà entre un excés i un defecte a través d’una reflexió sobre el valor i la covardia, dos extrems que es troben molt separats amb un espai intermedi que conté una gran diversitat de coratges encarnats humanament. Pensa la relació de l’esperit amb el cos des d’un punt de vista materialista semblant al de Julien Offray de la Mettrie.

L’amor és la passió que més interès li desperta. D’aquí que li dediqui almanco 70 màximes, seguit a molta distància de les reflexions sobre l’amistat, amb 33. De l’amor diu que és difícil de definir, però que té relació amb la simpatia i el desig de posseir el que s’estima, que el veritable amor és difícil d’aconseguir, que estimar dona plaer i felicitat. Pensa que les dones confonen amor i coqueteria, però que l’amor la cura. Defensa que el pas de l’amor a l’odi és curt. No creu que del desamor pugui tornar a sorgir de bell nou l’amor. Parla de les seves qualitats, com la inconstància, de la capacitat que té de despertar la gelosia, i creu que estimar facilita el perdó i “fa dubtar d’allò que més es creu”. A la màxima 441, posa en relació l’amor i l’amistat a través de la ignorància: “En l’amistat com en l’amor, sovint s’és més feliç per les coses que s’ignoren que per les que se saben”. Anteriorment ja havia dit que l’amistat és una comunitat d’interessos condicionada per l’amor propi. També dedica aforismes a la virtut i els mèrits, els vicis i els defectes, la vanitat, la veritat, la saviesa, la felicitat i l’orgull, entre d’altres.

Està convençut que hi ha una determinació natural cap a les virtuts i els vicis. Vincula les virtuts autèntiques amb el desinterès, encara que, segons la màxima 253, “l’interès fa moure tota mena de virtuts i vicis”. Pensa que sovint confonem els vicis amb virtuts, perquè darrere d’una conducta virtuosa s’amaguen certs vicis i a l’inrevés. Aquesta confusió permet dir que “hi ha herois del mal com del bé” (màxima 185), i es concreta, per exemple, en el fet que la clemència que es practica per vanitat, peresa o por és vici i no virtut. I la gelosia, que pot semblar un vici, la qualifica de “justa i raonable”, perquè contribueix a conservar un bé que posseïm (sentència 28). A la vegada que diu que la sinceritat és una virtut escassa que és falsa quan es fa servir “per atreure’ns la confiança dels altres” (sentència 62). En canvi, reconeix que la prudència és bona, però inútil per protegir-nos dels esdeveniments i observa que els vicis s’oculten sota la màscara de la virtut a través de la hipocresia, encara que atribueix a la prudència la virtut de temperar els vicis que es mesclen amb les virtuts. D’altra banda, no considera que la perseverança sigui una virtut digna de lloança, perquè “tan sols consisteix en la durada dels gustos i dels sentiments” (màxima 177). Diu que el desig merescut de lloances enforteix la virtut i que el valor perfecte al qual rarament s’arriba és aquell que es posa en pràctica sense testimonis. La humilitat és una virtut cristiana. L’amistat és una altra virtut molt vinculada a l’amor propi. Defineix l’agraïment com la capacitat de no presumir de ser agraïts, i la virtut de la cortesia, com la capacitat de “pensar coses honestes i delicades” (màxima 99).

La feblesa no té remei

Quant als vicis, creu que sovint en tenim bastants. Desconfia que l’experiència sigui útil per evitar-los. Sembla dir que no podem fugir dels vicis de manera voluntària, i que els defectes, a més, són mals incurables, perquè deixen cicatrius que en qualsevol moment es poden tornar a obrir. Per això, la feblesa no té remei i és causa de traïcions. Així mateix no creu que la raó pugui corregir tots els nostres defectes, que allà on no arriba la raó intervé la fortuna. Es refereix a la peresa com un vici que destrueix la virtut. Altres passions identificades per l’autor com a vicis, defectes o mals, són la feblesa, la vanitat, l’enveja, encara que, segons el filòsof francès, la vanitat és inseparable de la virtut. Precisament, la gent honesta és aquella capaç de confessar públicament els seus defectes, i “vol estar sempre exposat a la vista de gent honesta” (màxima 206). Curiosament, diu que hi ha defectes que agraden. És una idea que està expressada de manera paradoxal a la màxima 90, quan diu que “agradem més sovint pels nostres defectes que per les nostres bones qualitats”. D’acord amb aquesta inversió dels valors, creu que la societat recompensa més les aparences que els mèrits, i que “hi ha certs defectes que, ben administrats, brillen més que la virtut” (màxima 354).

El moralisme de La Rochefoucauld és descregut i fatalista, descriptiu, ambigu i gens moralitzant, i es pot resumir citant la màxima 110, on diu que “res no es dona tan gratuïtament com els consells”. I les seves màximes morals no es poden circumscriure a un segle determinat, perquè ressonen en l’estil aforístic de Nietzsche i en la transvaloració dels valors heretats, i han cridat l’atenció d’autors contemporanis, com Roland Barthes.